Potser més d’un va escoltar aquesta bella paraula per primer cop, quan Einstein va començar amb la seva teoria de la relativitat i l’experiment dels rellotges o els bessons o Hawking amb les seves propostes d’universos paral·lels i la teoria de les cordes i els forats negres.

No cal remenar els astres per comprovar que la nostra vida, el nostre entorn està ple de paradoxes, de contradiccions que mal explicades o mal aplicades poden assolir més d’un mal de cap i de butxaca.

Sense voler pecar d’exhaustiu i degut que el codi penal és molt tiquismiquis, aquí només vull enumerar unes quantes paradoxes que malgrat que ens poden sorprendre, aquí són, al nostre abast.

1a. Ser solidari és bo, està de moda, reconforta l’esperit, l’ego i sovint compensa les accions dolentes no tan sols personals, sinó també institucionals; ara acollirem un vaixell d’immigrants enaltits fins a la categoria d’herois i fins i tot molts ajuntaments de la Federació de Municipis Catalans, entre altres institucions i organismes, s’han ofert per donar-los l’aixopluc necessari.

Recordem la màxima: dar limosna con tambor, no agrada al Señor i potser, sense tanta estridència, catifes vermelles ni transmissions en directe, es podria fer el mateix; ho dic més que res pels milers de veïns que tenim a la vora, amb necessitats primàries als quals girem l’esquena.

2a. Defensem un turisme nàutic, fent ports on no poden atracar els creuers, construïm marines i després ningú sap a qui correspon el seu manteniment, i de retruc apliquem la Llei de costes perquè la gent no pugui registrar les compravendes d’amarradors, enfonsar el mercat immobiliari i l’aturada de construir noves marines residencials.

3a. Apliquem un preu/taxa per pernoctació als turistes i prohibim les bosses de plàstic als comerços, però si la pagues, es veu que ja no contamina i te la pots endur, això sí, fent publicitat gratuïtament i pagada per tu, de l’establiment on l’has comprat.

4a. Som defensors a ultrança dels boscos, les zones verdes, Bambi, Yogui i Boo-Boo i després emplenem de plàstics fastigosos i contaminants, per celebrar l’Any Nou Xinès, tot el mobiliari urbà, parcs i jardins.

5a. Practiquem una mena de democràcia mal entesa, on les minories dispars poden derrocar la majoria.

6a. Els càrrecs electes volen treballar per a la seva ciutat, els seus veïns, i a la primera de canvi fan servir la seva posició per catapultar-se a altres destinacions més retribuïdes i amb més prestigi.

7a. Retirem plaques dels HPO on han viscut moltes famílies pel seu origen i, per contra, homenatgem terroristes i assassins.

8a. Rebutgem les obres civils pretèrites, però cada vegada que ens dutxem (alguns, és clar) ho fem amb aigua embassada als pantans i embassaments del Plan Hidrológico Nacional.

9a. Ens emplenem la boca amb el nostre arrelat i autòcton pa amb tomàquet, fet amb farina de Castella, oli de Jaen, tomàquets murcians i sal valenciana.

10a. Insultem i desitgem l’extermini dels que no pensem com nosaltres a xarxes, tertúlies i articles i després compartim taula a un sopar veïnal.

11a. Criminalitzem el nou ministre Borrell per afirmar que s’acosta un enfrontament civil, però aplaudíem la fugida i valenta Rovira quan deia no sé què dels morts, sang i fetges al carrer.

12a. Defensem el comerç local, amb ajuts ridículs i sense prolongació en el temps, però afavorim els manters i negocis que fins i tot venen algunes coses legals.

13a. Parlem de representar una població, quan permetem símbols excloents a espais públics i edificis oficials, amb què la major part dels veïns no se senten identificats.

14a. Permetem que ex-molt-honorables, s’ho hagin portat calentet i ens queixem a l’hora de pagar la renda (recordem que el tram autonòmic català és dels més alts).

15a. Donem 350.000 € més l’àpat cerimonial a Bienvenido Mister Marshall per una quimera empresarial privada forana i no som capaços d’incentivar els emprenedors locals més que amb un ajut per la quota de l’autònom (amb un màxim de 600 €...)

16a. Plorem la manca d’ajuts i subvencions estatals, quan perdem una subvenció del Castell o la Casa Dalí, per no complir els requisits.

17a. Mantenim les vacances pagades a fugitius i pseudoambaixades inútils, però la mainada continua estudiant als barracons. (Potser seria bo esbrinar quina empresa els fabrica i els lloga, perdó, fa el rènting.)

18a. Desitgem que als habitatges tothom tingui una qualitat de vida adient, però no controlem ni els contractes de lloguer, les cèdules d’habitabilitat ni el padró d’habitants per vetllar que no hi hagi una sobreocupació.

19a. Incitem la població amb adoctrinament i odi excloent a escoles, instituts, universitats, mitjans de comunicació i xarxes i després ens emplenem la boca amb el diàleg i la tolerància.

20a. Emplenem el pit en veure els nostres esportistes com guanyen olimpíades, premis, torneigs, certàmens, etc., però els neguem recursos, ajuts i subvencions.

Ben segur que hi ha més paradoxes dignes de menció; l’ésser humà és complicat i aquesta vida tan dinàmica ho facilita, però respectant l’espai haig de ser curós.

Bona revetlla i bon estiu a tothom (tothom)!