Per raons d’ètica personal, per ser catedràtic de Llengua Castellana i doctor en Filologia Catalana, vull retre un homenatge peculiar, potser entramuntanat, amb motiu del 150è aniversari del naixement, a Pompeu Fabra, les despulles del qual resten no gaire lluny de terra empordanesa, a la vila de Prada, al Conflent, a la Catalunya del Nord. I ho vull fer operant amb la màgia dels mots que per se ofereixen valors que van més enllà de la seva estructura fonològica, del seu valor morfològic i del seu significat semàntic. Penso en els anomenats falsos amics, tècnicament homògrafs (del grec homo: ‘igual’ i grafos: ‘grafia’), és a dir, mots que s’escriuen igual (la pronúncia pot ser distinta) en llengües diferents; en el nostre cas català i castellà, però també es donen en altres llengües, com català i francès (et); anglès i castellà (ten), etc. Cal afegir que, quan un docent planteja als alumnes si saben què són els falsos amics, només contesten en el pla humà, psicològic, i ignoren aquest segon valor. Heus ací una mostra de 24 mots (24 són les Normes ortogràfiques del 1913) dels molts més que hi ha:

Ara: en català, adverbi de temps; en castellà, verb i nom.
Aterrar: en català, prendre terra un avió; en castellà, espantar, acovardir
Cal: en català, és necessari; en castellà, producte químic.
Cama: en català, extremitat inferior; en castellà, moble .
Comes: en català, plural de signe puntuació i de vall; en castellà, verb.
Con: en català, figura geomètrica; en castellà, preposició.
Canalla: en català, mainada; en castellà, insult.
Estimar: en català, expressar amor; en castellà, valorar, avaluar.
Mares: en català, plural de mare; en castellà, plural de mar.
Mató: en català, postres ; en castellà, verb.
Paleta: en català, obrer de la construcció; en castellà, eina de pintor o de paleta.
Pares: en català, plural de pare; en castellà, verb i nom.
Plegar: en català, acabar; en castellà, doblar.
Por: en català, nom que significa espant, pànic; en castellà és una preposició.
Prima: en català, adjectiu; en castellà, parenta; en ambdós, sobresou.
Rector: en català, càrrec eclesiàstic i acadèmic; en castellà, autoritat acadèmica.
Res: en català, pronom; en castellà, nom.
Sentir: en català, acció del món sensorial; en castellà, acció del món afectiu.
Son: en català, ganes de dormir; en castellà, verb.
Taló: en català, xec i part del peu; en castellà, verb .
Tanques: en català, verb i nom; en castellà, tipus de vehicle.
Trenes: en català, tipus de pentinat; en castellà, mitjà de transport.
Vaga: en català, nom aturada, no fer res; en castellà, adjectiu mandrosa, imprecisa.
Vi: en català, beguda; en castellà, verb.

Fins i tot, en un exercici de trencaclosques lingüístic i d’imaginació hom pot fer frases interpretables de forma diferent en català i castellà. Exemples: La cama del pobre...; Ven a casa...; Es paga extra...; Roba de la germana...; Son de mar...

I si encara cerquem més màgia, hom pot adduir exemples que, fins i tot, porten a confusió de sexe. És el cas de Pau (en castellà Paz i Pablo); de l’accent Maria i Marià; dels plurals que en català són femenins i en castellà masculins: autores, lectores, presentadores. Exemple concret: un llibre de títol Autores del XX. El lector sabrà què compra? Què hi trobarà?

I no s’oblidi la doble condició de Pompeu Fabra: enginyer i filòleg. Home de formació global: ciència i humanitats agermanades. Tot plegat una lliçó més per al segle XXI.