Moltes de les coses que es van poder observar en el debat de la -anomenada- moció de censura, tenia uns afegitons el·líptics gens menyspreables. Comentaris que palesaven tot un estil ignorant de la més mínima educació parlamentària. Fa temps, ja me n’havia adonat. Però, a mi, com a molts altres, l’estil prepotent, dogmàtic, i massa sovint farcit d’una incomprensible pedanteria, ja ni tan sols feia riure. Ni pena. Ni, ves per on!, ni tan sols indignació. I això que n’hi havia!

A molts ens ha arribat la temptació de la resignació. Sort que amb algunes sentències i amb alguns comentaris ja s’encarreguen de sacsejar-nos.

Tal com si foren un parell de plantofades, coses com «una moció de censura injusta»?; «La corrupció és un fet que existeix igual en tots els partits». És a dir: «aquí no passa res; i quan passa, no té importància». Afortunadament, comentaris com aquests, inevitablement ens desvetllen d’aquest estat de letàrgica resignació que feien possible dir coses així. I dir-les en seu parlamentària.

Semblava que mai s’acabaria aquesta impunitat que els permetia parlar amb aquesta sobreria perdonavides. Per això, semblava que arribats al debat de la moció de censura, no caldria repassar les beceroles de la democràcia. Però, això que em pensava que no caldria, va caldre. I,cal. Titllar d’«irresponsable col·laboració amb els que volen trencar Espanya», quan es tracta de censurar el partit més corrupte de tot Europa, vol dir que a no pas pocs els cal repassar els fonaments més elementals d’una ètica i àdhuc estètica democràtica.

La tradició tancredista de «M punto Rajoy» arribava a la prova suprema. Tal com el seu inspirador, (un torero que esperava inamovible al brau. I ho feia des de dalt d’un pedestal); tal com ell, basava el seu èxit a no fer res. El paradigma de l’immobilisme. Afortunadament, en els dos casos, acaben pagant-ho.

Per fer-ne via. Sento massa gent que ni amb dues bufetades. Ni amb tres. Per què?! Per què la censura? No m’estranya. Ni tan sols els responsables de vulnerar el Codi civil i la justícia penal, com si es tractés d’uns col·leccionistes. Ja m’entenen: els falten ben pocs cromos. Ni ells. Constitucionalistes de pro, els sembla irrellevant que«sembla provat que M. Rajoy va mentir,o almenys va faltar a la veritat». En un cas d’enriquiment personal, col·lectiu,i àdhuc institucionalitzat, cal discutir quin és el motiu de la censura?

I ja no diem dels qui intenten justificar no afegir-s’hi. Gent anticorrupció com aquest nou cosí (primo) de Rivera, que segur que té un projecte: Cara al sol. Un projecte socialista; nazionalsocialista, vull dir.