La crisi sistèmica que estem vivint és una oportunitat que hauríem de saber aprofitar. La democràcia que va néixer després de les eleccions del 1977 és una democràcia incompleta, filla dels hereus de la dictadura i d’un poble que havia patit una repressió tan brutal que es va acostumar a viure en silenci, fins i tot, a fer seva una màxima que se li atribueix al general Franco: «Vostè faci com jo i no es fiqui en política»; potser, per això, aquells polítics dels primers anys de la democràcia es van afanyar a aprofundir en aquest pensament i nosaltres, els ciutadans, no ens vam ficar en política i amb la nostra desídia, la nostra poca o nul·la consciència política, vam crear la «casta» dels polítics, a la qual cada vegada amb més freqüència s’hi dediquen personatges sense escrúpols i trepes que aspiren a créixer i pujar a l’ascens social amb l’únic mèrit de la militància, així, les elits, els que de veritat tenen la paella pel mànec, han propiciat les nomenclatures dels partits, les que imposen la disciplina del vot: un dit alçat pel portaveu és sí; dos dits, no, i tres dits, abstenció. I, aquesta casta va adquirint privilegis i prebendes, legislant en favor d’aquestes elits i els seus mercats, sense importar-los gens ni mica el benestar dels ciutadans. S’importen ells!

La corrupció és sistèmica i ho és en el moral i en l’econòmic. El cinisme és la guia per esgrimir sense vergonya l’amor al país, el fet d’omplir-se la boca amb els noms de les pàtries. Però la realitat és tossuda: les pensions són escasses, les polítiques en educació nefastes i encaminades a adoctrinar els educands perquè siguin ciutadans «que no es fiquen en política», que viuen a les repúbliques independents de les seves cases i no protesten. Si dic una cosa però faig la contrària; si els meus principis varien segons els meus interessos; si competeixo dopat pels vots i si faig mítings apel·lant a les passions i els sentiments més viscerals i irracionals, seré un corrupte moral i, si ho soc, creuré que em poden donar el títol d’un màster i pensaré que puc rebre sobresous i prebendes extres pel que crec que soc i, per no perdre els meus privilegis, votaré el que em dicti el meu portaveu parlamentari i no faré res, sota pena que en això hi vagi meva estabilitat com a governant, per apujar les pensions, per una llei d’educació que ens ensenyi a ser i ens prepari per a l’aprenentatge continu. I, per acabar el paràgraf, posi-li cara el lector al partit i als polítics que al seu entendre responen al perfil de corruptes i immorals.

Cap dels grans problemes que té la nostra societat estan sent resolts. Ho tenen fàcil. Mentre Catalunya, el 155, els judicis de la Gürtel i els tertulians de les televisions privades i algunes públiques opinin de tot sense aprofundir en res; ells, la casta dels polítics, seguiran marejant la perdiu sense donar solució als veritables problemes de les persones: no se solucionen els desnonaments, ni els lloguers abusius, ni els pisos turístics; no se soluciona el problema de la desocupació, ni es fa una reforma rigorosa de les polítiques d’ocupació; no s’idea ni es projecta cap visió de futur, més aviat tot el contrari: quan no s’inverteix en R+D, ni es dota a la investigació científica de pressupostos _els polítics encara no entenen que sense investigació en ciència bàsica no pot haver-hi ciència aplicada_; no es fan polítiques de natalitat i el país està en una taxa de naixements ínfima i insuficient, som cada vegada més un país de vells; no es pensa en les energies alternatives, no es treballa per preparar i educar la ciutadania per afrontar les conseqüències del canvi climàtic, que, al seu torn, propiciarà, ja ho està fent, un canvi global. El que és fàcil és ser cada vegada més autoritari, retallar les llibertats, fer de la llei un instrument al servei de qui ostenta el poder i manipular-la fins a convertir-la en injusta. Això és el fàcil, i per seguir instal·lats en el seu no fer, subvencionen mitjans de comunicació i paguen saberuts que pontifiquen segons les consignes que cal imposar.

I confesso al lector que em fa mal aquest ofici meu de periodista quan veig com es persegueix la llibertat d’expressió, com es creen narratives dirigides a crear un vostès i un nosaltres, fins a convertir la identitat en intransigència i xenofòbia: milers de persones moren a la Mediterrània ofegades, entre elles, nens, dones i homes joves que han passat una temporada a l’infern de la guerra, de la fam, de la repressió o de qualsevol altra desgràcia. Nosaltres, amb el silenci, ens convertim en còmplices. Nosaltres, els ciutadans, quan consentim que els governs no respectin els drets humans, també som culpables. Nosaltres no podem al·legar ignorància, podem esgrimir la nostra covardia, la nostra por, però no podem declarar-nos ignorants, ja que sabem que les estacions de l’any ens anuncien que el canvi climàtic és una realitat; que hem de buscar noves energies netes; que hem d’aprendre a viure amb menys perquè els que no tenen res puguin viure amb una mica més; hem d’aprendre a compartir i idear un progrés sostenible i no deixar-nos enganyar per un progrés especulatiu, que deixa en la pobresa milions de persones a què el sistema productiu rebutja del mercat, com si les persones fóssim mercaderies.

Començava aquesta tribuna opinant que aquesta democràcia és incompleta. I, ho és per tots els motius assenyalats, també, per als milers de desapareguts que encara estan en les cunetes des que se’ls va afusellar, sense judicis justos durant i després de la Guerra Civil. Avui en dia, encara no sabem on està enterrat Federico García Lorca, i amb ell, tants milers de desapareguts. Un país que es gangrena per una guerra que va acabar fa 79 anys és un país sorgit i regit pels hereus de la dictadura. Un país que subvenciona la Fundació Francisco Franco i nega el dret, als familiars dels desapareguts, de buscar els seus morts per enterrar-los dignament, és un país que encara no ha superat el trauma de la dictadura, soferta durant 36 anys i encara perdurable: 43 anys després de la mort de Franco, estem en les mans dels seus hereus polítics. Una democràcia madura, no deixaria ni un minut més que el Sr. Rajoy fos el primer ministre. Una democràcia plena reconeixeria la seva riquesa plurinacional i impulsaria el coneixement de les llengües que es parlen a l’Estat. Una democràcia avançada no permetria que els partits polítics triessin a cap membre del poder judicial, ni permetria que cap Tribunal Constitucional declarés inconstitucional un Estatut votat al Parlament de Catalunya, votat al Congrés dels Diputats i referendat pel poble català. Una democràcia homologada amb les més avançades no permetria que el cap de l’Estat no complís el seu deure constitucional i condemnés amb el seu llenguatge no verbal i amb les seves paraules cada un dels ciutadans de Catalunya que han votat opcions independentistes.

M’agradaria transcriure un paràgraf del llibre de Marina Garcés, Ciutat princesa, i dedicar-lo a Inés Arrimadas, a Albert Rivera i a tots, els d’un costat i de l’altre, els qui intenten utilitzar la llengua i la cultura com a armes llancívoles: «un món com el de la meva escola oferia una responsabilitat cap a la cultura en general, i més en concret cap a la cultura catalana. Una cultura catalana, això sí, que mai se’ns va presentar, ni a l’escola ni a la família, en contraposició amb el castellà ni amb la cultura espanyola en general. Al contrari: orgullosos del bilingüisme i del domini amb precisió de les dues llengües, el que arribava per fi era la possibilitat de poder tractar-les amb igualtat, de tu a tu, sense repressió ni complexos». I afegiré que la llengua i la cultura catalanes parteixen en desavantatge respecte de les espanyoles, per diverses raons, perquè la llengua i cultura catalana ha estat perseguida i prohibida durant molts anys; segon, no té l’expansió geogràfica i demogràfica de l’espanyol; tercer (només per als qui creuen en la unitat indivisible d’Espanya), el català és una llengua i una cultura espanyola i negar-li el dret de supervivència és amputar una part important de la riquesa i la identitat d’Espanya i, a més, un incentiu per a la desafecció de molts catalans.

Vivim un temps que és una gran oportunitat, només hem de ser conscients de la nostra força. Quan som nosaltres; quan pensem com volem que sigui el nostre futur, quan en els nostres barris ens organitzem; quan pensem que units arribem de manera més conscient, més rigorosa i més senzilla als nostres objectius; quan ens posem un nas de pallasso per protestar pacíficament contra el que considerem injust; quan vam crear ONGs per salvar vides, per portar somriures; quan vam crear cooperatives i empreses que tenen bones pràctiques, que saben que el capital més important són les persones; quan complim amb els nostres deures i exigim els nostres drets, nosaltres, som una societat activa i que mira al seu demà de manera esperançada. I, ara, que hem descobert que el poder és corrupte i es descompon; ara que sabem que hi ha «animals polítics» que només busquen el benefici propi i no el bé comú; ara que vam sortir al carrer per unes pensions justes o per lluitar per una democràcia no autoritària i que respecta les seves pròpies lleis i no les utilitza segons la conveniència del poder; ara, podem pensar com solucionar els problemes reals que patim. Hem d’aprendre a ser. I hem de desaprendre tot el que ens fa por, que ens impedeix ser ciutadans, encara que ho anem aprenent.