El groc s’ha convertit, aquests darrers mesos, en un color subversiu a causa del seu simbolisme polític. Va néixer com a mostra de solidaritat amb els presos polítics i ha acabat per convertir-se (gairebé sense que s’ho proposessin els seus impulsors) en el símbol mateix de la República Catalana.

Naturalment, no és la primera vegada que això passa. Fa poc, el roig era el color dels qui lluitaven pel socialisme i/o el comunisme, i el negre el dels partidaris de l’anarquisme. La combinació dels colors blau, blanc i vermell, era l’emblema tricolor dels primers republicans. No tinc notícia, però, que en el segle XX (ni tan sols durant el franquisme) s’arribés a prohibir, de manera genèrica, cap d’aquests colors, com ha passat ara.

Al mateix temps que una dimensió simbòlica, els colors també tenen la seva història. En diferents èpoques o moments han tingut significacions diferents, fins i tot contradictòries. Sobre aquesta qüestió hi ha estudis molt notables des de fa temps, com ara el de l’italià Manlio Brusatin, Història dels colors (1983) o els del francès Michel Pastoureau, sobre el Blau (2000) i sobre el Negre (2008).

A la Catalunya contemporània, el groc ja havia estat un color subversiu en l’àmbit artístic. Així, en el trànsit del segle XIX al XX, va haver-hi la Colla del Safrà, dita així per l’ús que feien del groc en els seus quadres, amb integrants tan distingits com Isidre Nonell, Joaquim Mir o Ramon Pitxot. I tenim també el famós Manifest groc (1928) impulsat per Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch. El groc fou, doncs, el color de l’avantguarda.

El seu ús polític, al nostre país, encara és més reculat. El groc fou el símbol dels partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria durant la Guerra de Successió a la Corona hispànica (1702-1715), que els enfrontà amb els partidaris de Felip de Borbó. Aleshores sí que hi hagué una repressió ferotge (amb pena de mort inclosa) envers els que exhibien el groc, que era el color de la bandera de l’imperi austríac. En els moments previs a la guerra, però, a Catalunya se’n féu un ús generalitzat. Un observador borbònic remarcà que sobretot les dones en feien una exhibició desinhibida i massiva. Es posaven flors grogues al mig de l’escot «no produciendo los fértiles jardines barceloneses las suficientes flores de este color para el adorno y compostura de sus pechos».

Paradoxes de la història, el groc que al segle XVIII serví com a gran símbol en una lluita monàrquica de caràcter dinàstic, ha esdevingut, al segle XXI, el gran símbol del republicanisme català. El que dèiem, els colors també tenen la seva història. I ens convé conèixer-la.