Malgrat les crítiques rebudes per aquells que van provocar l’aplicació in extremis del 155, quan el Parlament va derogar amb l’aprovació de les lleis de transitorietat i del referèndum el marc constitucional i estatutari d’autogovern de Catalunya i hem de reconèixer que la ciutadania no ha percebut cap empitjorament, tot el contrari, els beneficis han estat i seran beneficiosos per la salut democràtica del país i mental per uns quants il·luminats.

De fet, els partits sobiranistes gaudeixen de l’aplicació d’aquest beneit article de la Carta Magna i ho demostren contínuament amb la seva persistència onírica-lúdica-festiva-reivindicativa, la paràlisi executiva i la manca d’acord per formar govern.

Poc o gens es parla del fet que el país funciona igual, malgrat tenir una colla al Parlament cobrant sense fotre res, ja que la Gencat està intervinguda pels ministeris estatals corresponents i el món continua girant, encara que piqui a molts; assumint la gestió a Catalunya amb seny, s’ha reactivat una Generalitat paralitzada pel procés secessionista, molt més ocupada en la creació d’estructures d’estat que a consolidar l’economia i atreure inversors.

Entre els principals acords i decisions adoptats sota l’aplicació del 155, hi figuren els 1.100 milions d’euros que han rebut els ajuntaments catalans des del mes de setembre fins al desembre, s’ha abonat el pagament del 20% de la paga extraordinària als funcionaris de l’any 2012, s’han pagat 19 milions d’euros de renda garantida, s’han renovat 1.956 concerts educatius d’infantil i secundària, s’han convocat 2.000 places de professors, després de 7 anys sense convocar places (evitant la contractació interina, sense passar cap tipus d’oposició pels afins al règim...), l’oferta de 455 places a Mossos, els 6,2 milions d’euros pel Programa d’Activació d’Aturats de llarga durada, 10 milions d’euros per la reinserció de discapacitats, la desactivació d’estructures d’estat il·legals, el tancament de les absurdes pseudoambaixades amb pressupostos milionaris, el cessament fulminant d’alts càrrecs (el darrer i no per això l’últim, el secretari de Difusió Molons), etc.

I tota aquesta feina es fa en silenci i sense cap estridència, mentre altres reclamen l’alliberament de presumptes delinqüents provocant aldarulls, promouen l’enfrontament de veïns, embruten els carrers amb plàstics i pintades, cremen fotos, destrossen vehicles oficials, assetgen als cossos de seguretat de l’Estat, etc., bretolades més pròpies de mainada mal criada o de sectes pernicioses que de demòcrates que ho pretenen ser.

La incapacitat demostrada i manifesta del president del Parlament i del seu equip per formar govern no ens ha de sorprendre gaire; encaixar al puzle els mantinguts de vacances pagades a paradisos fiscals o refugi de terroristes, els que estan hostatjats a càrrec de l’Estat, els que no volen perdre el seu modus vivendi (amb nòmines de 6.000 € lliures de polvo y paja, és lògic, o, si més no, comprensible), els qui els agraden les mamelles grosses, els al·lèrgics al líquid element, els radicals i, per descomptat, la gent de bona fe que s’ha empassat durant 35 anys les mentides de la terra promesa i el mana caigut del cel, ha de ser una feina feixuga i complicada, tenint en compte que en acceptar el càrrec i la nòmina de l’Estat van prometre defensar la Constitució espanyola, sense que ningú els obligués a presentar-se i la manca de voluntat de sortir d’aquest bucle endimoniat, o potser és que no saben com sortir-ne ni volen respectar la legalitat.

Més de 3.500 empreses han marxat i moltes tenen les inversions aturades, per la inseguretat jurídica que comporta la manca de govern, la inestabilitat política i l’obsessió malaltissa d’un procés surrealista i sense cap reconeixement internacional i les visibles mostres d’enfrontament i fractura de la societat.

S’apropen les vacances de Setmana Santa; està demostrat que quan les institucions, els organismes oficials, les empreses i els ciutadans caminen junts, es poden assolir bons resultats econòmics que permetin la contractació, la creació de riquesa, la cotització i de retruc, un increment del poder adquisitiu que permeti tirar endavant les nostres empreses i famílies. Entre tots, amb sentit comú i deixant de banda radicalismes i populismes retrògrads i obsolets que fa 35 anys que malmeten la convivència a Catalunya, hem de fer gran un país que tots estimem.