Parlant amb el meu fill Guillem sobre el futur, m’explicava que l’evolució propiciada per les noves tecnologies en portava fatalment cap a un món virtual, en què l’home deixaria la realitat física per viure a través de la realitat virtual. Aquesta conversa em va recordar Wall-E, una pel·lícula de dibuixos animats feta per ordinador, que descrivia una societat propera a aquesta idea. Les persones esdevenien una massa flàccida i amorfa postrada sobre coixins i vivint la seva vida feliç a través d’unes ulleres de realitat virtual. Una societat perfecta i eterna, on l’error estava descartat, ja que els homes no intervenien per res en les accions vitals.

Aquesta imatge de perfecció absoluta em va produir la mateixa por que quan, de petit, em van parlar per primera vegada de l’eternitat. Aquest nou concepte incomprensible d’infinitud va estar moltes nits donant voltes en el meu cap, amb el terror afegit del lligam de l’eternitat al premi o al càstig, o sia, al cel o a l’infern, com sàdicament ens adoctrinaven dia rere dia.

És evident que en molts projectes de futur hi ha una tendència a reduir, i fins i tot eliminar, el control humà sobre les coses. El principal argument que s’esgrimeix és la supressió de l’error. Un exemple que sembla de ciència-ficció i no obstant això, ja és una realitat, és el cotxe autònom, el Tesla, que circula per les carreteres dels EUA sense intervenció activa del xofer, encara que es troba en un estadi de 2 sobre una escala de 5, per arribar a l’autonomia total, segons llegia no sé on, no fa gaires dies. Diríem parafrasejant termes polítics habituals que, de moment, és un cotxe autònom, però encara no un cotxe independent. M’admira la capacitat d’influència que té sobre el nostre subconscient el «procés» que vivim.

Un altre element futurible que ja és aquí és la implantació del VAR (Video Assistant Referee) en els estadis de futbol, l’equivalent a l’ull de falcó (Hawk-Eye) del tennis. Molts aficionats demanen, després de la repetició sistemàtica per televisió d’un gol fantasma o un gol mal anul·lat, la seva implantació obligatòria. Busquen la perfecció, eliminar l’error i no s’adonen que una part de l’encant del joc està precisament en l’error. Encara entenc menys que siguin periodistes esportius els que propugnin la implantació d’aquest ull prodigiós. No s’adonen que, si eliminen l’error arbitral, no vendran un sol diari a partir del dimarts, i que s’hauran de menjar els mocs perquè no tindran matèria sobre la qual polemitzar?

L’error arbitral dona vida al futbol. L’àrbitre, figura creada de comú acord entre els contendents per administrar justícia, esdevé l’ase dels cops d’afeccionats, hooligans i periodistes esportius quan s’equivoca en una decisió que perjudica un dels equips. Aquesta fúria irracional contra la seva figura és profundament alliberadora de frustracions i catalitzadora dels instints violents del caçador paleolític que és l’home. Fins aquí les consideracions negatives de l’error arbitral, però admetem que també en te de positives, i molt importants. Si no, mireu què passa quan el penal erròniament assenyalat és a favor del nostre equip o el gol fantasma a la nostra porteria.

L’error forma part de l’aprenentatge. El nen que comença a caminar cau moltes vegades, abans no fa quatre passes seguides i, quan s’estrena amb la bicicleta de dues rodes, no diguem! En tots els ordres de la vida, l’error forma part de l’home: errare humanum est (equivocar-se és humà), deien els vells romans. En el món de la ciència, molts dels grans avenços han estat fruit d’errors. Tenim exemples molt coneguts com el del microones: l’any 1946 un enginyer de nom Spencer estava provant un tub anomenat magnetrón quan es va adonar que la xocolata que tenia a la butxaca s’havia desfet. Després va posar el tub a prop d’altres aliments i va veure que es cuinaven ràpidament gràcies a les ones de baixa intensitat emeses pel cilindre. El va tancar amb una caixa metàl·lica i, voilà!, el microones estava inventat.

És ja cèlebre que la Viagra va ser fruit d’un error farmacèutic. La pastilleta en qüestió va ser desenvolupada per la hipertensió arterial i abandonada perquè no funcionava. Arraconada com un invent fallit, casualment, es van adonar que no tan sols no baixava la tensió, sinó que la pujava en un determinant membre masculí, i bingo!

Un altre error descomunal que va tenir conseqüències que no m’atreveixo a jutjar si són positives o negatives va ser el descobriment d’Amèrica. Anem enrere fins a mitjans del segle XV. Aragó i Castella acaben d’unir els reialmes amb el matrimoni de Ferran i Isabel. Un bon dia se’ls presenta un almirall de reconegut prestigi i els demana finançament per una expedició molt rendible per comprar espècies i mercaderies exòtiques a l’Índia. El tal Colón és convincent, quan explica que ho farà per una ruta diferent de l’habitual, navegant cap a l’oest, i els reis s’hi embarquen pensant que serà un bon negoci. Al cap d’un munt de mesos, Colón, que per error ha trobat una terra inexplorada, torna a Barcelona amb uns indis amb plomes, sense espècies però carregat d’or i plata.

Però no tots els errors són afortunats i citaré un error desgraciat, del qual vaig ser protagonista.

Després de col·legiar-me com a advocat, amb un amic de la colla de l’Antro -de la qual ja he parlat altres vegades-, vam muntar un despatx al carrer Pare Claret de Barcelona, que ens havia cedit el seu pare. Els primers mesos la feina que teníem era mirar per la finestra a veure si algú es fixava en la nostra placa de l’entrada de la finca i pujava.

[caption id="attachment_13876" align="aligncenter" width="350"] DANI TORRENT[/caption]

Un bon dia va trucar a la porta un senyor de mitjana edat, avui diria que jove i llavors segur que vaig pensa que gran. Em va demanar si ens ocupàvem de multes de trànsit. Naturalment, li vaig dir que era la nostra especialitat i el vaig fer passar a la sala d’espera. Crèiem que era convenient fer esperar una estona, no gaire llarga, al personal, per tal que semblés que estàvem molt ocupats. Transcorreguda la pausa de rigor el rebérem tots dos alhora, com sempre. Li demanàrem si portava la multa per poder fer el recurs. Tragué de la butxaca un paper rebregat. El vaig agafar per prendre les dades i fent-li un cop d’ull, sense aturar-me a llegir-lo detingudament, vaig dir amb un mig somriure de complicitat: «Qui el va sancionar era ben bé un fill de mala mare». «Per què ho diu, això?», va respondre sorprès. «Home, perquè el seu cognom ja ho diu tot: Expósito, Expósito, fill de la inclusa i, per partida doble a més a més». Llavors molt seriós ens va dir: «Expósito, Expósito soc jo», i aixecant-se ofès, em va arrabassar la multa de les mans. No cal explicar la cara de pòquer que se’m va quedar. El meu company va intentar salvar la situació com va poder, però la realitat és que perdérem el client.

Què vaig aprendre d’aquell error? Que a la feina, bromes les justes, i que fer-te l’espavilat pot crear-te problemes.

Per acabar entraré a analitzar l’existència de l’error en la política. L’anàlisi marxista sempre ha estat una via útil per entendre la realitat social; en aquest cas, un dels seus més característics exponents, en Groucho, ens explica la utilització de l’error com a norma de conducta. «La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis erronis».

Per comprovar-ho, només cal que llegiu els diaris.