Aquest any 2017 Salvem L’Empordà ha celebrat el 15è aniversari del seu naixement amb molts actes sota la campanya «Som Empordà», que els ha portat a incrementar el nombre d’empordanesos disposats a arremangar-se per salvar el nostre trosset de terra. La IAEDEN és una de les entitats ecologistes amb la ràtio de socis/població més alta de l’Estat. Prova irrefutable de com s’ha convertit en un actor social indissociable de l’Empordà.

Comento això perquè fa quinze anys, quan es va fundar Salvem l’Empordà, La Vanguardia va fer un article signat pel periodista Carles Arbolí on es detallava la quantitat de projectes que hi havia damunt de la taula en els dos Empordàs. Molts d’aquests, estrambòtics, i que haurien canviat la fisonomia de la comarca per sempre. Era l’any 2002. Els anys de l’abundància, de l’«España va bien». Aquell model va arribar al col·lapse el 2008. I després la crisi fruit del model que incidia també a la nostra comarca.

Durant la crisi hem viscut un període de calma en què segurament hem pensat que aquell model insostenible quedava enrere per sempre. Res menys lluny de la veritat. Era una treva. L’expansió insostenible de granges i projectes de macrocàmpings auguren que s’ha acabat la calma i s’acosta la tempesta.

No podem tornar a estar indefensos com en els anys 2000. Cal un Salvem l’Empordà fort, però també cal un acord institucional per decidir què vol ser l’Empordà els pròxims anys. Tot no ho podem ser. O turisme atret pel paisatge i la sostenibilitat o projectes que ho posen en qüestió.

No estaria de més establir una trobada anual on participessin totes les administracions, els alcaldes de tots els municipis així com la societat civil per decidir què creiem que és assumible per la comarca i què no. Quins projectes s’han de fer i contra quins cal lluitar.

No es tracta d’anar en contra de tots els projectes. Es tracta de decidir quins contribueixen al progrés dels empordanesos sense posar en risc el patrimoni de tots i quins projectes no són assumibles per una de les zones més sensibles del país.

Encara som a temps de planificar. De dotar-nos d’unes pautes que satisfacin a tothom. Sector públic, privats i societat civil. Estem en temps de calma, però tenim la tempesta a la cantonada i en la tempesta regna el caos. Ordenar el que és de tots o cedir el desordre d’uns pocs. Aquest és el repte que hem d’afrontar abans que sigui inevitable. Depèn de nosaltres.