Les eleccions al Parlament de Catalunya del 21-D havien de posar fi a la situació d’excepcionalitat política que hem viscut aquests darrers mesos. Però la majoria absoluta que han assolit els independentistes ha encès encara més els ànims de l’Estat espanyol. L’esperat alliberament del líder d’ERC, Oriol Junqueras, no s’ha produït. Recordem que és reclòs en presó preventiva, des de fa un parell de mesos, a Estemera (Madrid), molt lluny dels seus familiars. No hi ha cap sentència contra ell. Tampoc no hi ha cap risc que marxi del país. Ha calgut una mentida que ningú no es creu per haver-lo empresonat: que ha dirigit una revolta violenta. Tot el procés d’independència, del qual ell n’és un líder destacat, s’ha mantingut en el més estricte pacifisme i ha seguit una via escrupolosament democràtica. Tothom ho sap i el món ho ha vist. D’aquí l’onada de protestes que ha desfermat la continuïtat de la seva reclusió i la dels altres empresonats: Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Joaquim Forn.

Per qui coneix personalment l’Oriol Junqueras, la injustícia de la seva situació encara es fa més palesa. Ell és un pacifista convençut que sempre ha defensat la via democràtica. Un home de pau i de diàleg amb unes qualitats personals molt marcades: bona persona, pare de família, respectuós amb els adversaris, amb una carrera acadèmica i política brillant... Ideològicament és independentista, republicà d’esquerres i catòlic confés (un aspecte que, paradoxalment, ha motivat les befes públiques d’un sector molt important dels seus detractors que es diuen creients).

El vaig conèixer, fa gairebé vint anys, a la Universitat Autònoma de Barcelona, perquè pertanyíem al mateix grup de recerca, dirigit per Antoni Simon. En aquell moment, l’Oriol no feia part de cap partit polític, però ja despuntava com un professor molt brillant. La seva tesi doctoral sobre economia i pensament econòmic a la Catalunya de l’alta edat moderna (1520-1630) féu que establís una intensa amistat i col·laboració amb Ernest Lluch. Seguiren altres treballs acadèmics i una apassionada dedicació a la docència. També despuntà com a gran comunicador, raó per la qual participà en el programa de TV3 El favorit i en el programa de ràdio de divulgació històrica En guàrdia!. Com a conferenciant, en dotze anys, féu unes mil xerrades de temàtica històrica.

Després vingué la seva implicació en l’activitat política, la seva faceta més coneguda: diputat al Parlament europeu (2009-2011) i al Parlament de Catalunya (a partir del 2012); alcalde del seu poble, Sant Vicenç dels Horts (2011-2015); president d’ERC (2011); vicepresident de la Generalitat (2016)... Aquí ja no tinc més espai, però si el voleu conèixer més a fons, llegiu el llibre de Bernat Ferrer, Converses amb Oriol Junqueras (Ed. Viena, 2011).