“Y bueno, pues, adiós a ayer y cada uno a lo que hay que hacer.” Aquesta tornada d’una cançó de Serrat va començar a matxacar-me el cervell mentre sentia opinar saberuts tertulians sobre les eleccions a Catalunya.

Dies abans, li havia exposat a un amic la necessitat de passar pàgina, de començar a construir una societat civil forta i activa, una societat que sàpiga imposar als polítics un relat que s’inspiri en el bé comú i no en el dels seus interessos partidistes. No hauria de costar gaire temps, sobretot, quan part d’aquesta societat està mobilitzada i cansada de les manipulacions que des de la política intenten dividir-la i generar conflictes en comptes de promoure solucions.

La política és necessària en tota societat, ho és per construir un projecte de convivència comú, que inclogui a tothom i que no deixi ningú a les cunetes de la desigualtat i la pobresa. Tenir el somni del país que volem ser i redactar el pla estratègic per convertir la idea de futur en una realitat és un deure de tots, no només dels que exerceixen de representants de la sobirania popular. Ara bé, la construcció d’aquesta realitat només serà possible amb un pla d’acció coherent amb el projecte i la idea que volem desenvolupar.

L’actual projecte d’Estat es va dissenyar en els primers anys de la democràcia. Aquell projecte de país va modernitzar l’exèrcit, que va passar d’estar instal·lat a les ciutats (la idea del franquisme era defensar del seu propi poble) per convertir-lo en unes forces armades homologades amb les de les democràcies occidentals. Conjurat el perill d’aldarulls militars. Es va dissenyar una política de progrés i continu acostament als estàndards europeus, l’objectiu de la qual gairebé s’ha aconseguit del tot. Aquella idea de país es va esvair amb la implantació de les polítiques neoliberals dels governs de José María Aznar i el consens de progrés es va trastocar amb una corrupció que ens hauria d’avergonyir a tots els ciutadans d’aquest país. Sigui com sigui, en les primeres dècades democràtiques es van aconseguir part dels objectius de progrés i certs retrocessos, no sempre imputables a la crisi econòmica, amb la qual s’intenten justificar totes les retallades en polítiques socials i de progrés.

El fracàs més gran del disseny democràtic actual ha estat el de no tenir una idea integradora d’Espanya. No reconèixer la pluralitat nacional de l’Estat espanyol, no assumir aquesta diversitat com una riquesa i no respectar a qui no comparteix una mateixa idea d’Espanya, d’Euskadi o Catalunya, per citar els tres focus que generen el conflicte d’identitat. Aquest fracàs és propiciar un problema la solució del qual es troba en la convivència diària de ciutadans: pensen diferent però es respecten i comparteixen uns i altres l’esdevenir de la vida. El conflicte neix i creix quan els polítics s’entesten a utilitzar el sentiment d’identitat per aconseguir vots.

En el disseny d’aquest nou projecte de convivència en comú és imprescindible que els polítics rendeixin comptes de les seves actuacions i no només de les seves polítiques. Un exemple és el de les infraestructures: es gasten milers de milions d’euros en quilòmetres d’autopistes radials a Madrid, per no citar els exemples dels aeroports en desús repartits per diferents punts de la geografia espanyola, en vies d’alta velocitat ferroviària que no són rendibles, mentre per raons de política conjuntural l’eix mediterrani és una infraestructura vital que no es construeix. Un exemple més proper en el de la carretera Nacional II, que és d’un sol carril per sentit de la circulació des de Girona fins a la frontera amb França. Ara em puc posar demagògic i dir que, mentre amb els nostres impostos paguem el rescat de les autopistes de pagament madrilenyes, els ciutadans que circulem per l’AP-7 hem de pagar un peatge amb el qual es pot construir i convertir la carretera Nacional II en una autovia. De vegades, la demagògia ens ensenya què significa el greuge comparatiu. Valguin aquests exemples per recordar-nos que els polítics han de donar compte de les seves actuacions, i quan aquestes resulten incongruents han d’anar-se’n a casa.

En el disseny d’aquest futur país que podem desitjar hi hauria el cessament immediat de tots els polítics corruptes, el fet que s’inhabilités tot polític que cobri sobres en negre, que no pagui l’IVA quan fan una obra a la seu del seu partit, que es financi amb el 3% o més, que en una campanya electoral no declari totes les despeses reals de la mateixa i no sigui transparent, per exemple, fent públic d’on procedeixen els ingressos que la sufraguen. I, si aquests sobrepassen el que dicta la junta electoral, els partits que han comès aquest abús haurien de ser sancionats i no precisament amb una multa. Una política transparent i honrada ha de ser assumida per tots els partits polítics. Aquesta hauria de ser una de les seves principals responsabilitats i, més encara, seria una política en la qual els ciutadans poden confiar.

Els nostres polítics no tenen un projecte per a aquest país que vagi més enllà dels quatre anys que se suposa que ha de durar una legislatura. Els nostres polítics ens convoquen a eleccions i a assumir com a societat el malbaratament que aquestes convocatòries suposen, sense arribar a acords que donin una resposta eficaç als greus problemes a què ens afrontem.

Si s’aconsegueix pactar la convivència entre les diferents nacions que conformen l’Estat espanyol, si es crea un consens per conviure junts, en pau i sense greuges, penso que estarem en condicions d’idear un nou projecte d’Estat que il·lusioni i cohesioni els ciutadans d’aquest país.

Hem d’assumir els reptes de la societat digital, del canvi climàtic, de la desigualtat, de la globalització, reptes i incògnites de futur les solucions dels quals, almenys en part, passen per crear i generar una economia verda que respecti el medi ambient i lluiti contra el canvi climàtic renovant els sistemes d’energia basats en combustibles fòssils i canviant-los per sistemes d’energies netes i renovables; una economia no basada en el consum desmesurat i irracional que programa l’obsolescència dels nostres estris. Una economia que aposta per l’R+D i la investigació científica, Però sobretot, hem de crear un país que lluiti per l’excel·lència en l’educació, i inverteixi en l’aprenentatge continu al llarg de la vida.

Si deixem l’ahir en el record, que no en l’oblit. Si som capaços d’analitzar la realitat i rectificar en els nostres errors. Si som valents i realistes per somiar un futur sostenible, és possible que puguem conviure en pau i harmonia. Necessitem il·lusió, esforç i molta feina per aconseguir els nostres propòsits. Feliç 2018.