En la meva darrera relació epistolar amb vostès, benvolguts lectors, els vaig prometre que tornaríem a parlar, que intentaríem valorar la situació en què es veu envoltat el meu antic “amic secessionista” Santi(ago) Vila, el polític que, engolit pel xuclador d’un procés desbocat, de la nit al dia ha passat de ser l’esperança blanca d’un catalanisme amable i en certa manera empàtic, a l’arbre caigut del qual molts fan estelles.

Perquè sí, perquè aquell a qui jo anomenava “vaticanista per excel·lència” en les formes i el llenguatge; perquè aquell al qui també vaig comparar amb el profeta Elies, per la seva salvació de la previsible turmenta electoral figuerenca (la caiguda des de la majoria absoluta als quasi mínim històrics, _set de Felip, sis de Palahí_, era una espècie de crònica anunciada i, per tant, no imputable a l’actual Majoress), pel carro de foc en forma de nomenament com a conseller “generalici”; perquè aquell que semblava estar beneït i in pectore per ser ungit amb l’encàrrec herculi de revifar si no les majories abans convergents perdudes, que aquestes, igual que “los horizontes perdidos” segons ens cantava emotivament aquest estiu a Peralada Franco Battiato “no regresan jamás”, sí, pel cap baix, una quota de representació que, transformada en poder, assegurés una supervivència si més no dels càrrecs, perquè l’ideari ja és aigua passada i ha quedat superat pels qui prometen, prometen dic que és aquest el tarannà polític, cafè-cafè, aquell es veu essent l’objectiu de qualsevol franc tirador.

Què ha passat? Doncs que Vila no només no ha sabut escapar-se a la voràgine independentista, sinó que, potser en contra dels seus íntims pensament i voluntat, s’hi va unir qui sap si amb el convenciment que podria apaivagar-la. I no; quan el que havia de fer era mantenir la seva transversalitat i intentar que el seu verb, en l’estret marge del no maniqueisme la separació d’Escil·la no el fes caure en el remolí de Caribdis, es va involucrar de manera definitiva, va prendre part precisament amb el seu mitinero discurs a Figueres.

De tota manera, amb les pàgines d’HORA NOVA poden seguir aquest progressiu esllavissament cap al que, al final, no havia de ser sinó un xoc de trens entre la tàctica momentània i l’estratègia general.

Així, si bé els escrivia, allà pel mes de novembre del 2009, que “L’altre dia, al Teatre El Jardí... l’alcalde de Figueres, amb una acurada mise en scène en què no va faltar, gràcies a les noves tecnologies audiovisuals, una retòrica de la imatge, va dir sense metàfores ni eufemismes i sense necessitar l’ús de pleonasmes: “Deixeu-me acabar amb un brevíssim elogi de la Inés i del José Luis Torres, dues persones que, amb discreció, amb tenacitat, amb constància, fan bé per la cultura, fan bé per l’Empordà i per tant són, com s’ha dit, excel·lents patriotes”, i que “si profèticament ens anunciava una bona nova, un new deal al qual tots, allunyant-nos d’estereotips, de prejudicis i de maniqueismes devíem ser cridats” i que si “ens invitava Vila a la formulació de les coordenades d’un nou patriotisme més integrador de portes endins i més integrat en un altre patriotisme més ampli del qual molts procedim, que “benvingut sigui, i que compti amb mi”. Més tard, en l’article al qual feia referència en la darrera xerrada, em veia obligat a recordar-li les paraules de Cató, segons les quals “si un considera que té motius per queixar-se d’un amic convé separar-se’n gradualment i deslligar abans que rompre, sobtadament, si persisteixen, els llaços de l’amistat, dit això en termes polítics i no personals”, motivades pel bene curris, sed extra vium de la seva nova motivació independentista.

“Si no fuéramos reos... víctimas del permanente enfrentamiento político que empapa nuestro cotidiano vivir la discrepante circunstancia, el debate intelectual, entendido como el constante peregrinaje en busca de la verdad representaría siempre un ejercicio de acercamiento y no de divergencia, un esfuerzo encaminado al entendimiento en vez de a la ruptura, un fenómeno integrador de hechos diferenciales entendidos incluso en los términos más matemáticamente aplicables ...”, li deia a la col·laboració al seu llibre ja citat anteriorment en el qual li contraposava les figures del polític i el científic.

En aquesta dinàmica hem de pensar que Vila ha volgut recuperar la seva faceta d’intel·lectual, de lliure pensador a l’espera de poder tornar a posar a l’abast aquell catalanisme amable i empàtic del qual parlàvem al principi, abandonant el maniqueisme polític de classificar les persones en bons i dolents?

Segurament, tindrem ocasió de tornar a parlar.