Fa fred, la tramuntana bufa com si volgués esborrar-me del món mentre camino pensant obsessivament en aquest procés que s’està transformant en un processament.

Vull treure-me’l del cap, i dirigeixo la meva ment a recordar el dinar d’ahir amb els amics de l’Antro, una colla variada de cinc persones que agafa tot l’espectre polític. Amics d’infantesa, capaços de no treure’ns els ulls parlant del tema monotemàtic. La conversa va derivar, a partir de comentaris, a la detenció preventiva d’alguns membres del govern, cap a la presó per sentència ferma del TOP (Tribunal d’Ordre Públic franquista) d’un dels comensals, avui fervent independentista. Li van caure tres anys per propaganda il·legal i agressió a l’autoritat _repartia octavetes a una estació de metro_ per voler fugir i resistir-se a la detenció quan el poli, després de perseguir-lo un parell de carrers, se li va tirar a sobre.

Parlàvem de com havia estat l’anada a Madrid, amb el cotxe del pare d’un de nosaltres, amb l’acusat i la seva dona acabats de casar-se. La presó de Jaén, de la qual no tenia un especial mal record, ja que hi havia un nombrós grup de presos polítics, va ser el seu lloc de residència al llarg de quasi dos anys. Malgrat tot, va tenir sort de l’amnistia del cas Matesa, un dels poquíssims escàndols de corrupció coneguts i esventats per la premsa franquista, que el Generalísimo va decretar per lliurar els seus directius i diversos ministres del govern de la presó, amnistia que al nostre amic li va tocar de carambola i el va posar al carrer abans de temps. És sorprenent però no havíem parlat mai més d’aquesta situació dramàtica succeïda fa més de quaranta anys.

La tramuntana segueix bufant de valent i avanço ràpidament amb el vent de cua. Arribo sobrat de temps i el bar de l’estació està tancat. És una mala jugada no poder prendre el tallat reconfortant que necessito, ni comprar la premsa. A l’andana miro inútilment d’arrecerar-me del vent i aprofitar el sol. És l’hora quan per la megafonia anuncien la temuda i habitual notícia que el tren ve amb un retard de deu minuts. Maleeixo Eolo, la Renfe i la metgessa que em va recomanar caminar per millorar la hipertensió.

Un altre esventat i jo sembla que juguem al gat i la rata buscant recers inexistents. El baixador de Camallera és d’un ascetisme franciscà.

[caption id="attachment_12847" align="aligncenter" width="450"] DANI TORRENT[/caption]

Per fi el soroll de la via anuncia l’arribada del borreguer de la costa. Una escalfor reconfortant m’envaeix quan m’assec. A falta de premsa, decideixo mirar per la finestra l’efecte trasbalsador de la tramuntana sobre els arbres. Estic sol en el vagó. A Sant Miquel puja un home jove que s’asseu dues files més endavant, de cara a mi. Va mal afaitat, amb els cabells esbullats i es mou de manera inquieta, assegut a la punta del seient. Fixa els ulls esbatanats en mi. La tramuntana bufa fort, em diu. Responc, sense massa ganes de conversa, que sí. Sóc pensionista, vaig de visita a l’hospital. Jo me’l miro i li pregunto si té una invalidesa. Sí, nervis, el psiquiatre va dir que eren problemes mentals, no és cert, però el tribunal mèdic va dir que no podia treballar i m’han donat una pensió que no és gaire alta, cinc-cents euros, però per mi sol ja en tinc prou. No s’atura ni treu la mirada de mi, enyoro el diari on poder refugiar-me. Sense que jo li pregunti res, afegeix que fa dos mesos se li va morir la mare i viu amb un seu germà que és un bandarra. M’explica amb veu alterada que se li ha quedat la major part dels diners de l’herència. La mare li ha deixat a ell tan sols una petita quantitat d’euros, que ha posat a termini just després de sortir del notari i que no pensa tocar-los de cap de les maneres. Provo de mirar el paisatge, però el seu to de veu em reclama. Es lamenta que el seu germà s’ho ha polit tot en tres mesos anant de putes i, afegeix amb èmfasi que hi anava, a més a més, en taxi! S’ha fos els trenta mil euros que havien de servir per mantenir el pis que compartim i pagar els subministraments, em diu apujant el to.

Arribem a Vilamalla i el company de viatge no calla ni sota aigua. Amb veu de tenor a punt de donar del do de pit, segueix la narració de la seva desgraciada herència. Voldria fugir, però estem sols i temo per la meva integritat si faig un gest tan hostil. També hi ha el risc que m’ho segueixi explicant a crits encara que me’n vagi a l’altre extrem del vagó. Prenc paciència, aviat arribarem al destí.

Portem deu minuts de monòleg i començo a sentir certa empatia amb el personatge. El germà el té veritablement obsessionat i, si és veritat el que diu, haig de reconèixer que no n’hi ha per menys, però no li faig cap comentari a veure si hi ha sort i atura la seva incontinència verbal. És inútil. Em diu una nova proesa del seu Caïm: la setmana passada li va demanar que li deixés mil euros, i com que ell s’hi va negar, el germà el va voler agredir. Sort que va anar lleuger i va poder escapar. Mentre m’ho explica, li brillen els ulls, que manté fixos en els meus, sense permetre’m que els aparti. Penso en la cançó L’Empordà de Sopa de Cabra.

Hi ha altres variants que modifiquen el relat. Estem arribant a l’estació de Figueres i sorpresa! Hi ha més germans però l’herència no es complica. La resta de germans estan casats, vivien fora de casa i els diners, únic bé que posseïa la mare, els va deixar als dos fills que convivien amb ella. Fins i tot un germà li ha dit que, si li falta un tros de pa, pot anar a casa d’ells. Penso que de totes maneres prefereixen que segueixi on és.

El tren per fi s’atura i obren les portes. Baixo ràpidament però el meu company, satisfet suposo d’haver trobat algú que l’escolti, se m’enganxa com una llagasta per seguir explicant-me les malifetes del seu torturador.

En sortir de l’estació accelero el pas, al qual es compassa immediatament. La gent ens mira indiscretament parant l’orella a paraules, quasi crits, que parlen de robatoris, herències i putes, temes evidentment atractius a qualsevol cotilla que aquella hora del matí es vulgui llevar la son. Travesso la plaça per la font dels dofins amb el marcatge implacable del Demòstenes incontinent, en arribar a Càritas trobo, gràcies als déus misericordiosos, un conegut que ve de cara. Fa un somriure per iniciar un hola i adéu, però jo li estiro la mà per fer-li una encaixada entusiasta que el deixa una mica astorat. Em giro cap al viatger xerraire i li dic: “Adéu, marxo amb aquest amic en direcció contrària”. Sense cap problema, segueix la seva ruta i jo li pregunto al meu nou interlocutor, que mira estranyat la meva mà encara encaixada, com està la seva família. Bé, respon. Dóna records a la teva dona, li dic mentre l’allibero i segueixo la meva marxa. Em mira sorprès, però no diu res.

Després recordo que fa un parell d’anys que es van separar. Deu haver pensat que m’he tornat boig.