Ningú, benvolguts lectors, que hagi anat seguint el meu epistolari publicat podrà negar que, amb tota seguretat, he estat l’opinador que més he exalçat el llavors jove candidat polític Santi Vila, ( “... si he elegido un futuro político para Santi Vila... es porque, como estoy convencido de que jamás podrà...abandonar la tarea de buscar, dentro de lo humanamente posible, la verdad; así, por lo menos tendremos, en la política, un poco de humanismo, un poco de ilustración de la que están tan necesitados tantos déspotas que nos gobiernan” escrivia en una col·laboració al seu llibre “Un camell en un garatge. La mirada eclèctica d’un jove en la política” publicat quan no era res més que un regidor de l’oposició) i segur, segur que també he estat qui, més tard, una vegada consolidat, més s’ha distanciat sinó del seu quefer polític sí de la seva pràctica declarativa de tant en tant eufemística, a voltes metafòrica però quasi bé sempre amfibològica, sobre tot una vegada va abandonar la transversalitat amb la qual li vaig pronosticar el seu èxit per assolir una radicalitat independentista.

Les pàgines d’HORA NOVA són fidels testimonis del que els comento: ja el 2014 els escrivia, sorprès per les que vaig conèixer com primeres declaracions públiques separatistes, i sota el títol de “Carta oberta a un amic secessionista”, que “... com que no podia donar crèdit a la informació que els ulls em subministraven i el cervell m’interpretava; com que no em podia creure que tu, un “vaticanista”... per excel·lència; que tu, l’home que no perd els estreps ni quan és objecte de l’assetjament de la indignació ni quan a la sala de plens municipal el tracten de mentider...; que tu, l’intel·lectual al que tantes vegades he admirat en la forma i el fons, poguessis esmunyir-te per la pendent que aboca a la marrulleria i el dicteri, he hagut de llegir, rellegir i tornar a llegir els textos no fos que, com deia al principi, fossin les lletres de motlle i no la voluntat del declarant les que em ferien...” perquè potser “has volgut posar una espelma a Deu i altra al diable... i a la transversalitat li hauries destinat en aquesta ocasió una minsa candela i, en canvi, a la verticalitat monolítica ideològica tot un ciri pasqual però no per usar-lo a la manera de les bíbliques verges prudents que esperaven atentes l’arribada de l’espòs, sinó com assot contra els incrèduls i heretges no nacionalistes”.

Ara més que mai, Vila és un polític discutit i discutible, no sé fins a quin punt un arbre caigut del qui hi ha qui voldrà aprofitar-se’n per fer llenya. No m’hi apuntaré a aquesta tasca: l’he alabat quan era, i no per a tothom, només una promesa i l’he criticat en el poder estant. Potser sigui necessària, amb aquests prolegòmens, una valoració de l’actualitat. Espero poder fer-la en una propera xerrada amb vostès.