Vivim moments de xerrameca incontinent. Tothom es llença a la cara paraules com: democràcia, legalitat, justícia, ordre, deslleialtat que, a força d’anar i tornar en les pàgines dels diaris i a les tertúlies que inunden les ones, perden els seus significats. Tot plegat un brogit que atordeix els sentits i et fa caminar com un somnàmbul cap al precipici de la imbecilitat.

És el dia del Pilar. Conec un munt de Pilars, nom que com Mercè, s’està perdent entre les noves generacions. Són les vuit del matí. Tot just s’ha aixeca’t el sol per la banda de l’Escala i camino cap a Camallera absorbint amb delit el silenci. El cap, s’allibera dels constants missatges sonors, i entra en una fase de divagacions sense fronteres, influïdes pel tranquil·litzador color verd de les plantes que broten, humides per una boira, que no acaba d’enlairar-se.

L’harmonia bucòlica del paisatge i les cabòries peripatètiques matutines no poden abstreure’m de la realitat que m’envolta, i el subconscient em porta fatalment a filosofar sobre les peculiaritats de les societats maclades, en què cultures o ètnies conviuen diferenciades, amb més o menys tensions entre elles, en funció de les circumstàncies, que en un moment donat poden transformar la coexistència en enfrontament.

Fa tres anys vaig anar amb els amics de Liberpress a Sarajevo. La noia que ens feia de guia parlava un català perfecte, ja que fugint de la guerra dels Balcans, va viure la seva adolescència, com a refugiada, a Barcelona. Explicava que al bloc de pisos on tenia el seu domicili, sempre havien viscut en pau i concòrdia famílies sèrbies, croates, i musulmanes, bosnianes totes elles, fins que va començar-se a enverinar l’ambient per un enfrontament que no havia existit fins llavors, alimentat, fonamentalment dels mitjans de comunicació, basat en les diferències ètniques i religioses. Va arribar un maleït dia en què el veí del replà, bon amic serbi, els va avisar que pintaven bastos pels musulmans, -ella ho era-, i que marxessin quan abans millor cap al poble de les muntanyes on vivia l’àvia.

Encara li era difícil d’entendre com va poder desencadenar-se aquella orgia de violència en una ciutat a on, al llarg de molts anys, havia compartit classe i pupitre amb amics cristians, fossin serbis o croats, on moltes amigues s’havien casat amb membres d’una altra confessió i a on ni religió, ni l’ètnia havien sigut element diferencial impeditiu per a una bona convivència. Parlava que després de la mort d’en Tito, va començar a reivindicar-se per part dels mitjans i alguns partits polítics el sentiment nacionalista de la gran Sèrbia, remuntant-se a les pàgines de la història per justificar les seves reivindicacions territorials. Mal final va tenir la pel·lícula, tots el coneixem i alguns recordaran, potser ja no gaires, la creació del districte 11, corresponent a Sarajevo, a Barcelona.

Pel que sembla i almenys en un aspecte, Catalunya, pot ser un exemple d’una societat maclada on han conviscut en pau i harmonia dos pobles o millor dit dos grups de població, cadascú amb bandera pròpia: un que vol la independència i un altre que no.

De no gaires anys ençà les banderes, amb la carga simbòlica que contenen, formen part del paisatge urbà i, fins i tot darrerament, s’han transformat en una part de la vestimenta de la població. És habitual veure al personal cobert com Superman, amb una capa estelada o roja y gualda, celebrant qualsevol efemèride o manifestació. Ets un marciano sinó vas proveït de la marxosa capa –fins i tot els infiltrats del bàndol que sigui- van guarnits d’aquesta mena.

Les banderes, a mi sempre m’han produït urticària, fins i tot les dels clubs de futbol. Aquestes fòbies, segons diuen els psicòlegs, tenen origen en traumes infantils i potser jo estic marcat pel fet d’haver passat la infantesa al carrer Grassot de Gràcia, davant de la caserna de la Guàrdia Civil, on cada dia i a les mateixes hores, hissaven i arriaven la bandera espanyola. Aquesta cerimònia comportava l’aturada general de les accions que qualsevol transeünt estès fent. En el cas meu i dels meus amics, normalment jugar a tacó o a pilota. Havíem d’aturar-nos i posar-nos firmes encara que estiguéssim a punt de fer un gol, a risc de rebre un calbot de qualsevol camisa vieja que es cregués legitimat per donar-te’l. Aquella bandera i les seves conseqüències físiques em feien por i, sempre més, ha estat un símbol desagradable l’espanyola i per extensió totes les altres.

Per sort, abans de la dèria actual, feia molts anys que teníem banderes tranquil·les. A les festes majors la senyera es posava al frontal de l’entarimat dels músics i penjar-ne a les cases, semblava més propi dels telefilms americans.

A Sarajevo, quan hi vam ser, les ferides físiques estaven prou cicatritzades, tan sols als barris propers a l’aeroport quedaven cases enrunades amb signes, molt evidents, de bales i metralla en els murs. Però les psicològiques seguien obertes. Vàrem anar Srebrenica a portar una placa d’homenatge de Liberpress a les mares dels més de 8.000 bosnians musulmans afusellats en una setmana. Aquelles mares tornaven una i altra vegada al mateix punt: “feia anys, molts anys que convivíem i ens barrejàvem entre unes ètnies i altres, però quan va esclatar el conflicte l’odi va ser brutal i, el més absurd, és que no era un odi racional contra el que tenies enfront, sinó un odi ancestral, que reivindicava afrontes llunyanes i venjava derrotes històriques que per suposat ningú recordava massa com havien anat.” Ningú entenia com havien pogut arribar a aquells extrems, una guerra fratricida on l’odi desfermat va convertir homes i dones pacífics en sàdiques màquines de matar. Una guerra a finals del segle XX, en el centre de la culta i civilitzada Europa, mentre la societat internacional mirava distreta cap a un altra lloc.

Algú dels nostres va parlar de la Guerra Civil espanyola per buscar-ne un símil. Cap l’havíem viscut, però sabíem que la generació dels nostres pares va arrossegar tota la vida les seves conseqüències.

Quan he arribat a casa, el brogit de la ràdio m’ha tornat a la realitat. Dos multituds abanderades criden clamant per una legalitat que cadascú fabrica a la seva mida. L’odi comença a aparèixer en les expressions de les masses. La foguera l’atien des de les dues bandes, amb risc que es descontroli. La culpa però sempre és de l’altre.

Llegia fa uns dies al diari que hi ha una empresa immobiliària que es dedica a vendre illes desertes. Potser hi ha alguna d’oferta i podria aprofitar-ho.