Diu el diccionari de la RAE: democràcia- doctrina política favorable a la intervenció del poble en el govern. La segona accepció, abunda en això: Predomini del poble en el govern polític de l’Estat. Potser, els polítics actuals que tant usen i abusen de la paraula democràcia haurien de visitar el diccionari i recordar el significat del vocable. També, molts d’ells, per no dir la majoria, estaria bé que es donessin una volta pel diccionari etimològic de Joan Coromines i llegissin que de la paraula democràcia en va derivar a mitjan segle XVIII la paraula demagog: “que condueix el poble, que capta el favor del poble.” Bé, un cop visitats els diccionaris, s’imposa reflexionar sobre el sentit de la democràcia, en comptes de fer-la servir demagògicament com a paraula llancívola que acusa el contrari, utilitzar les paraules com a armes llancívoles per desunir no em sembla un exercici molt democràtic.

La setmana passada es va escenificar al Parlament de Catalunya la ruptura entre els que es diuen constitucionalistes i els que s’agrupen en el bàndol independentista. Aquesta ruptura comença a arribar a les veus del carrer: uns exigeixen mà dura i que la Guàrdia Civil, la fiscalia i els jutges actuïn i imposin l’ordre; els altres acusen d’equidistant els que intenten qüestionar les formes utilitzades per imposar el “Procés”, siguin periodistes, polítics o personatges populars que expressen la seva opinió lliurement. Sigui com sigui, uns i altres creen opinions enfrontades que crispen una societat de la qual la millor senyal d’identitat ha estat i és la tolerància i la convivència.

Resulta curiós, com el partit en el govern d’Espanya utilitza l’anomenada “qüestió catalana” perquè no es parli dels seus casos de corrupció, del cost que suposarà als ciutadans el rescat a la banca (es calcula que uns 1.400 € per habitant), la pèrdua de drets socials i civils o una recuperació econòmica que imposa una reforma laboral que precaritza l’ocupació i ajusta els salaris a la baixa. A Mariano Rajoy l’independentisme català li va de meravella, aconsegueix aglutinar en l’anomenat “bloc constitucionalista” el PSOE, Ciutadans, PNB, entre d’altres, i acosenguir amb això, un suport acrític a la seva nefasta gestió d’un conflicte que va iniciar ell, com a president del Partit popular, l’any 2006, quan va recórrer l’Estatut. Lluny d’esmenar la seva política, no ha deixat de fer i de no fer res que pugui reconstruir els ponts entre Catalunya i Espanya. I, ara, quan s’evidencia que la seva política comporta la ruptura, utilitza feixugament la Guàrdia Civil davant de la seu del diari El Vallenc o a les portes, durant dies, d’una impremta a Constantí, per citar dues actuacions que atempten contra la llibertat d’expressió.

Mariano Rajoy utilitza l’anomenada brigada Aranzadi (és a dir a l’advocacia de l’Estat i al Tribunal Constitucional) per aturar un conflicte polític. A aquesta brigada, es va sumar la policia patriòtica i en aquests últims mesos cal afegir la brigada mediàtica, és a dir, la infinitat de mitjans de comunicació que es posicionen de manera acrítica en un costat de la balança.

Començava aquesta tribuna definint les paraules democràcia i demagog, ambdues paraules també són aplicables al bloc sobiranista. La imposició de la seva exigua majoria i la manca de transparència, a més, d’ocultar a la ciutadania les veritables conseqüències d’algunes de les seves polítiques, disten d’atenir-se a la definició de democràcia, així va quedar palès els dies 6 i 7 de setembre, quan no es va atendre el dret de les minories i no es va escoltar el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries. Penso, de traslladar la responsabilitat d’obrir els col·legis electorals als alcaldes és un error. Quan alguns regidors accepten el suggeriment de posar les urnes, aquests, no són més demòcrates que aquells regidors que es neguen a fer-ho després de la sentència del Tribunal Constitucional. En tots dos casos, hi ha raons i desraons democràtiques, ningú té tota la legitimitat.

Les crítiques a Ada Colau o Joan Coscubiela o Jordi Évole són injustes, com ho és la utilització de les seves posicions per part de la premsa constitucionalista. Si deixem de banda la manipulació de les enquestes, les paraules per infondre por en la ciutadania i vam visitar les xarxes socials i llegim atentament el que en aquestes s’escriu i diu, és probable que arribem a una conclusió: la societat catalana s’està dividint, però no ens enganyem, la desconnexió d’una gran part de la població amb l’Estat espanyol és irreversible, dic amb l’Estat i no amb Espanya, ja que el país, els seus ciutadans, no són les elits que governen i informen manipulant una realitat tossuda. Tornar a construir ponts serà una tasca molt difícil, probablement el repte més gran al qual s’ha d’enfrontar la societat espanyola i catalana en els propers decennis, i això, sense tenir la seguretat que els ponts es reconstrueixin.

La història no absoldrà Mariano Rajoy, probablement ho jutgi com un polític que va exercir el lideratge d’un partit corrupte, que va presidir un govern que va implantar polítiques que van aprofundir les desigualtats socials i la pèrdua de drets dels ciutadans i, com a colofó, que va governar de manera indolent creant el més gran problema a què es va enfrontar Espanya en dècades, el de la pèrdua d’una de les nacions que la componen. Quan més del 80% d’un poble reclama el seu dret a votar, un govern democràtic hauria de deixar-li expressar-se. Si Mariano Rajoy hagués llegit l’editorial The New York Times i altres diaris europeus, hauria permès una consulta pactada, fins i tot, si hi ha admès algun dels 45 punts que la patronal catalana i el Govern d’Artur Mas li van presentar, les aigües del riu no s’haurien desbordat. Escric aquesta tribuna abans de saber que passarà el proper dia 11 de setembre, quants ciutadans hauran participat en la manifestació de la Diada. Sense saber el resultat de la manifestació, espero que aquesta hagi estat multitudinària, pacífica i alegre, que les imatges de la jornada traslladin al món la voluntat d’un poble que vol expressar-se votant. El meu únic temor és que aquesta imatge que es ve repetint any rere any, des de 2010, no s’enteli amb algun enfrontament amb aquells de qui la idea d’Espanya és la d’una que no respecta la diversitat dels seus pobles i cultures. Potser, quan Espanya entengui que la seva major riquesa està en la seva plurinacionalitat, en les seves llengües maternes, llavors, potser, es reconstruirà allò que es va anomenar les Espanyes i les seves diferents maneres de ser i sentir-se espanyol.