Tot just començava les pràctiques de la carrera de Pedagogia, quan em vaig sentir amb la necessitat d'escriure un article reivindicatiu al meu bloc titulat "Deixem-los ser nens!". Amb prou feines havia posat un peu al món educatiu que ja me n'havia adonat dels tics maniàtics que tots plegats acumulem i que entorpeixen l'esdevenir quotidià de qualsevol nen.

El que no m'hauria imaginat mai és que diversos anys després, amb un xic més d'experiència a les esquenes i havent experimentat el que significa ser mare, tindria la necessitat de reivindicar, també, que ens deixin viure lliure i obertament la nostra maternitat.

Ens bombardegen constantment amb consells, llibres miraculosos sobre les 1001 coses que hem de saber abans de ser mare, articles amb els imprescindibles per poder donar a llum amb garanties, llistes de naixement amb tots els trastos (la majoria inútils, cal dir-ho) que necessitarà el nostre nounat, i una llarga llista d'actituds, hàbits, rutines i comportaments que no pots oblidar, o el nostre fill serà el descendent de satanàs. Una preparació que ni els de la NASA, escoltin.

Que si la lactància materna o la llet de fórmula endarreriran el creixement cel·lular del nadó, que si el colecho afavoreix l'autoestima dels nens/es i dormir sol l'aboca a un futur d'inseguretats i sentiments d'abandonament, que si l'escolarització abans dels tres anys és perjudicial per no sé quina teoria de quin corrent pseudopedagògic, que si la disciplina això, que si les vacunes allò altre, que si no l'alimentes amb el mètode aquell 'súperguai' morirà d'inanició, que si el xumet és una eina que carrega el diable, que si la disciplina tal i el bolquer pasqual. I podríem seguir fins emplenar tot el diari amb infinits

No es tracta d'una reivindicació de drets (que d'això en parlarem un altre dia), és quelcom molt més senzill que fins i tot fa certa vergonya haver-ho de posar per escrit: deixeu-nos ser mares. Però deixeu-nos-ho ser amb tots els ets i uts. No som perfectes, i segurament no ho serem mai, però tenim una virtut innata que es diu instint maternal i que, gràcies a la mare naturalesa, ens prepara per a tot allò realment imprescindible que cal afrontar davant l'arribada del nostre nadó. I tota la resta, creieu-me, és secundari.

Hi ha tantes mares, maneres de viure la maternitat i mètodes de criança com nadons hi ha al món. I si alguna cosa he après al llarg de dos anys i mig de maternitat, i a les portes de ser-ho per segona vegada (aquesta vegada amb moltes menys inseguretats), és que al final només cada mare sap el que és millor per al seu fill. I intentar convèncer als demés que allò que a tu t'ha funcionat ha d'esdevenir una regla general, universal i inqüestionable és poc intel·ligent.