El passat 15 de març el rosinc Pere Sastre va travessar la línia de meta de la Marató de Barcelona amb sensacions contradictòries. Per un costat estava satisfet, perquè per segon any consecutiu arribava al punt culminant dels 42 quilòmetres de la prova com a primer classificat en la categoria Màster 60 –amb un registre, als seixanta-dos anys, de 2:48:23–, la qual cosa li certificava proclamar-se novament campió de Catalunya; però per l’altre notava que aquella celebració es quedava a mig fer. El dia abans, quan es va dirigir a recollir el dorsal, va comprovar que el seu nom no apareixia a la relació oficial del Campionat d’Espanya. 

Sastre havia fet la inscripció prèviament, dins el termini establert, i havia rebut la confirmació. Però van anar passant els dies i observava com el seu nom no es mostrava a la llista provisional. És per això que va enviar un correu electrònic per fer constar la possible incidència. Mai va rebre resposta. 

El dia abans de la marató, des de l’organització, el van derivar a l’hotel de concentració de la Federació Espanyola d’Atletisme, però allà li van comunicar que les inscripcions ja estaven tancades i que no es podia fer cap modificació. Segons explica, li van argumentar que admetre’n la incorporació podria generar greuges amb altres corredors i també li van indicar que a la seva inscripció no constava cap marca acreditada; un requisit que, assegura, el formulari de la web no demanava.

Malgrat que en Pere va aportar posteriorment documentació que deixava palesa una millor marca de 2 hores i 45 minuts, així com el títol de campió de Catalunya de la seva categoria i el comprovant de pagament, la federació va mantenir la decisió inicial i va descartar qualsevol canvi. «Em van començar a mirar amb uns ulls diferents quan els vaig dir el temps de la meva marca i l’edat que jo tenia, però no hi havia res a fer i em van esperonar a participar-hi l’any vinent, però jo ja tinc 62 anys», es lamenta l’atleta alt-empordanès. «És quan acaba tot que sents més ràbia; corro durant tot l’any, però quan participo en una marató em centro exclusivament en això: des de mitjan desembre que m’aixecava ben d’hora al matí per fer els meus entrenaments... I que tota la feina, després, se’n vagi en orris per una incidència, que encara no sé ben bé quina és, em sap greu», afegeix.

GUANYADOR MORAL. Malgrat tot, en Pere no posa més llenya al foc. Dels 563 corredors que van travessar la línia d’arribada a Barcelona emmarcats a la seva categoria, ell va ser el primer. Per tant, es considera el «guanyador moral» del Campionat d’Espanya. Des d'una perspectiva general, va ser el 903è atleta més ràpid d'un total de 27.000 inscrits. 

Aquest resultat s’afegeix a una arrancada d’any molt ferma: al gener, a Granollers, va imposar-se al Campionat de Catalunya de mitja marató, mentre que al febrer, altre cop a Barcelona –també en mitja marató–, va pujar al segon calaix més alt del podi.

Són uns èxits que van adquirint la forma de recompensa. En Pere, que idolatra el txec Emil Zátopek, entrena als matins abans d’aixecar el portal del seu taller mecànic.  Alguns dies corre, d’altres fa estiraments... S’autogestiona la seva preparació, vaja. Els caps de setmana és quan fa les tirades més llargues, sovint adreçades cap a Empuriabrava; una trentena de quilòmetres. I no li ha anat malament, fins ara: ja ha competit en una trentena de maratons –la primera, l’any 1989– a llocs com Nova York, Roma, Florència, Madrid o Donosti. «Córrer m’aporta una felicitat immensa», reconeix. Una felicitat ben eixamplada, perquè ho ha fet des de sempre: «Quan vaig descobrir les curses se’m va obrir tot un món; ara, he aconseguit fer de la meva afició una passió».

I ho vol continuar fent. Admet que és un esport dur i sacrificat, però que brinda «una consecució de reptes» irrepetible. Qui sap si el següent, de repte, serà participar en l’estatal, que dependrà sobretot del calendari. Aquesta vegada, almenys, no l’agafaran desprevingut: en Pere obtindrà enguany la llicència espanyola.