El valor de la conversa es converteix en format escrit a l’obra que Joan Armangué i Xavier Febrés van presentar divendres al temple gastronòmic de l’Empordà, el Motel. Sota el títol Converses de sobretaula al Motel. Diàleg sobre l’Empordà i el país d’avui, els autors interaccionen oferint una visió àmplia del territori i la seva gent que ajuda a entendre moltes coses de l’Empordà, la seva capital i el context del país. Dotze diàlegs que toquen temes com el mite o no de l’Empordà; el Girona m’enamora o m’ignora respecte a Figueres i comarca; el debat ferroviari; la prostitució; el turisme; la necessitat de tenir indústria o la immigració. A tot això, un advertiment fet per Armangué durant la presentació: «Després de llegir el llibre no tothom acabarà amb una rialla».

Pel que fa als autors, Xavier Febrés és periodista i escriptor, no és empordanès de naixement ni residència, però té un ampli coneixement i vivències del territori. Ha escrit molt sobre la comarca i, a més, el prologuista del llibre, el periodista i escriptor Sebastià Roig, el fa dels seus: «Febrés s’imagina que els indikets d’ara el veiem com un foraster, un pixapinedes (...); des que el conec sempre m’ha fet l’efecte de tenir davant meu un empordanès autèntic». Amb aquest honor a la butxaca, Febrés presentava el llibre com «el galimaties» de converses que un grup d’amics tenen un cop al mes en un dinar al Motel. La proposta de passar els diàlegs a escrit i tota la metodologia que va suposar va engrescar l’altre autor i amic. Sobre l’escenari, Febrés ho té clar, el llibre no hauria estat possible sense el Motel. El periodista, que també és autor de l’obra Motel Empordà, elogi de l’amor estable, no té cap problema a dir que «l’autèntica catedral de l’Empordà no és la basílica de Castelló d’Empúries, sinó el Motel». Els tiberis al terreny de la família Subirós Mercader ajuden —i de quina manera— suman-t’hi també el dit generós d’armagnac a la sobretaula. 

L’altre conversador, en Joan Armangué, és economista, va ser alcalde de Figueres (1995-2007) i actualment és comissionat de la transformació ferroviària de l’Ajuntament de Figueres. Armangué també és autor de diversos llibres i analista incansable de dades que afecten la comarca i la seva capital. Per tant, el diàleg entre tots dos es converteix en àgil, amb molta documentació i, com diu  Sebastià Roig, «amb moltes dades contrastades de l’Alt Empordà i amb mirada molt àmplia».  Hi ha claus, fets explicats i opinions que no poden deixar indiferents. Armangué, per exemple, no amaga, en el capítol de la prostitució, «decepció per certa hipocresia» de la mateixa societat i classe política sobre la qüestió. L’exalcalde també es refereix al problema d’una Figueres a la qual, com a ciutat, li ha quedat «el vestit petit», és a dir, territorialment està limitada per haver crescut fora del seu terme municipal, amb els inconvenients que això suposa. Sobre el suposat declivi de la ciutat, Armangué diu: «No enyoro la mitificada Figueres del xix, ni la Figueres republicana del primer terç del xx , ni la blanquejada Figueres del franquisme. No enyoro la Figueres en blanc i negre de la meva joventut, ni la ciutat dels meus avis. La Figueres  contemporània, amb tots els problemes socials i econòmics, és la millor de la història de la ciutat pel nivell de serveis, equipaments i benestar de la gent».