El mateix dia que s’han desclassificat 167 documents sobre l’intent de cop d’estat del 23 de febrer del 1981, el seu protagonista, Antonio Tejero, ha mort als 93 anys. L’entrada abrupta del tinent coronel al Congrés dels Diputats va paralitzar Espanya i va marcar un abans i un després en la transició política. El fallit cop d’estat va acabar amb una condemna de 30 anys de presó per a Tejero, i una part els va complir a Figueres en unes condicions que han alimentat controvèrsies, rumors i fins i tot una investigació interna a l’exèrcit.

LA CAMBRA.El 18 de maig del 1983, Tejero va convertir-se en reclús al castell de Sant Ferran. Estava en una zona que s’havia remodelat i havia passat d’infermeria a presó militar provisional. Aquest espai és avui la Residencia Logística San Fernando, situada a l’esquerra del consorci del castell, i és on s’allotgen els militars desplaçats a Sant Climent Sescebes que no disposen de residència fixa, «tot i que a la pràctica també ha funcionat com a residència d’estiu, amb piscina i jardins», apunta el president dels Amics del Castell de Sant Ferran, Joan Carné.

Tot i que l’espai encara no disposava de piscina, comptava amb els jardins que Tejero tenia a la seva disposició. Un privilegi propi de la  pràctica no escrita segons la qual els militars d’alta graduació reben un tracte diferenciat, «independentment de la seva ideologia. Als anys setanta, alguns membres de la Unió Militar Democràtica —jutjats i empresonats per haver defensat la democratització de l’exèrcit— també van passar per Sant Ferran, i alguns ho van fer en condicions relativament favorables. Per sobre de tot es consideren companys d’armes», explica Carné. Uns avantatges de què no disposaven els altres presos, com els joves que es negaven a fer el servei militar, reclosos en condicions molt més dures.

Tejero tenia designat com a cel·la el que avui són tres habitacions del primer pis, feia exercici de forma regular al jardí i fins i tot podia gaudir d’àpats provinents de l’exterior del recinte: «Aquí hago lo que me sale de la punta del níspero cuándo y cómo quiero. Estoy tan feliz como el día 24», declarava el mateix Tejero a La Vanguardia l’any 1986.

EL SUQUET. Tot i això, algunes de les històries que corren no són tal i com s’expliquen. Una d’aquestes és el suposat suquet de peix que els pescadors de Roses van fer en honor de Tejero. La realitat és ben diferent, tal com explica Joan Fontdecaba, armador de la Confraria de Pescadors de Roses, «el meu pare havia fet amistat amb el responsable del castell i en una ocasió que van fer el suquet tradicional, el general va permetre a Tejero seure en un racó i menjar-ne. Va ser ell que s’hi va voler afegir».

EL BUTANER. Però sense cap mena de dubte la part més novel·lesca de l’estada de Tejero és la incursió darrere els murs del periodista i actual secretari de l’Institut d’Estudis Empordanesos Jordi Jordà. «Volia fer saber com vivia aquí, però pensant en com era el castell vaig arribar a la conclusió que no es podrien fer imatges sense estar-hi físicament».

Això va fer que Jordà descartés la idea, fins que, a través d’una conversa informal amb un dels seus amics, aquest li va explicar que hi anava setmanalment a portar-li butà. Una escletxa. «A partir d’aquí va començar una planificació meticulosa. Ell sabia com funcionava tot i vam anar resolent tots els detalls. No faríem res fora del normal: entrar, descarregar i marxar», explica Jordà. Després d’aquest pla de pel·lícula, calia que la sort també ens acompanyés; «afortunadament no plovia, era un dia de finals de primavera. Em va deixar un mono de butaner i vam anar-hi, com cada setmana. No hi va haver cap problema que fóssim dos, a vegades ja hi anava algun company. Van obrir la reixa i cap a dins». A l’interior van començar a descarregar «lentament. Hi havia soldats de guàrdia a les garites, i aquell dia un camió havia descarregat llenya, que era traslladada per soldats de lleva amb molta parsimònia». Però ni rastre de Tejero.

Jordà tenia amagada a la bosseta on es guardaven els cobraments de les bombones una petita càmera Pentax. Al cap d’uns minuts Tejero i Jesús Muñecas, un dels altres implicats del 23-F, van sortir al pati, «portaven roba esportiva i van començar a fer una mica d’exercici». El periodista va aprofitar per prendre algunes imatges «no masses. No era qüestió de fer coses estranyes, a més havia de girar el rodet».
Aproximadament quaranta-cinc minuts després marxaven amb les bombones buides. L’operació havia estat un èxit.

LA PUBLICACIÓ. El 30 d’octubre del 1984 les imatges van sortir publicades a Interviu, una de les revistes més importants del moment. Van anar acompanyades d’un text de Francesc Cruanyes, «es tractava d’un tema amb molt d’interès i vaig creure que havia de sortir en un mitjà amb difusió més gran. Ens van demanar que, a banda de les imatges, féssim un text que expliqués com vivia. Vàrem parlar amb soldats de Figueres que vivien allà, industrials que hi pujaven i personal que hi treballava. No estava en una cel·la, al contrari, sembla que vivia molt bé. Una gàbia d’or», recorda Jordà.

L’article estava signat amb el pseudònim de Gabriel Ferran, i fins al cap de molts anys Jordà no va explicar aquesta història. «Pel que jo sé, van obrir una investigació. Van poder determinar que les fotos s’havien fet a la primavera, per tal com estava el jardí, i que havien estat fetes des de dins. Van creure que havia estat cosa d’algun soldat de lleva que se les deuria guardar fins a publicar-les una vegada llicenciat», detalla Jordà.

LA SORTIDA. El 1991 Tejero va ser traslladat a la presó militar d’Alcalá de Henares (Madrid). El setembre del 1993 va rebre el tercer grau, i va sortir sota llibertat condicional el 3 de desembre del 1996. La seva darrera aparició pública fou el 24 d’octubre del 2019, en contra de la inhumació del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos. La seva mort també tanca el record del seu pas per Figueres, on darrere els murs del castell de Sant Ferran va viure un empresonament tan singular com controvertit.