Com es moren els ocells va confirmar divendres al Teatre Jardí l’encert de programar dues funcions d’aquest espectacle. Les localitats de la sessió de les vuit del vespre feia dies que estaven esgotades, i les de les sis es van exhaurir el mateix dia. Un fet que no només parla de l’interès del públic, sinó també de la idoneïtat del format: una proposta que lluu especialment en un espai petit, privat i íntim, on cada detall respira i arriba amb més força.
Ens trobem davant d’una obra sòbria en què tot està mesurat amb una precisió extrema. Cada paraula, cada frase, el to, la respiració i la manera d’entomar el relat de l’actor Joan Marmaneu encaixen amb una perfecció acurada, sense fissures ni excessos. Res és gratuït.

L’espectacle destaca també per un excel·lent joc musical, d’ombres, de llum i de foscor, que acompanya i reforça el discurs sense imposar-se. 

L’obra creada i dirigida per Oriol Morales parla de la vida, la mort, de darreres vegades, i ho fa sense esquivar la cruesa. Al contrari: treu el relat de la foscor i el posa damunt la taula, mostra les coses tal com són, però ho fa d’una manera tendra, oberta i profundament humana. Una invitació a imaginar, a pensar en allò que potser no volem mirar: quina pot ser l’última vegada, el darrer gest, la darrera paraula. Un espectacle que no crida, però que queda. n