Jordi Casals, conegut per molta gent com a Jordi ‘Meli’, explica que té entre mans, juntament amb l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Figueres, una exposició sobre el llegat del seu pare: Melitó Casals, un dels fotògrafs que més anys va passar al costat de Salvador Dalí.  

La història de Can Meli la comença el seu pare a la Rambla de Figueres. Com hi arriba? 
El meu pare era de Vic i, acabada la guerra, el 1945 volia marxar de la plana perquè tenia problemes de salut per les humitats de la zona, i resulta que aquí a Figueres hi havia els Unal que estaven a la Rambla i traspassaven el negoci per anar a Girona, i el meu pare va portar tota la família cap aquí, al número 12 de la Rambla, i aquí seguim. De fet, el relleu ha sigut un procés natural: quan era petit va ensenyar-me a fer fotos i vaig continuar el seu negoci. No m’ho vaig haver de pensar gaire. 

El seu pare havia estat molt vinculat a la figura de Dalí. Se’l pot considerar el fotògraf de Dalí?
Dalí tenia molts fotògrafs. El que passa és que amb el meu pare es van conèixer perquè Dalí necessitava un fotògraf per fer unes feines, van fer amistat i des que es van conèixer i fins que van morir van estar junts. No sé si es pot considerar el fotògraf de Dalí, ja que, com dic, en va tenir molts, però potser el meu pare ha sigut l’únic fotògraf que va estar tota la vida al costat de Dalí. 

Té entre mans una exposició per homenatjar el llegat fotogràfic del seu pare. Com serà?
L’exposició neix perquè ara fa uns cinc o sis anys vam començar a digitalitzar tots els negatius del meu pare. 

Quants en deveu tenir?
Més o menys n’hi ha uns cent mil. I de tota mena, eh? Hi ha casaments, batejos, festes, inauguracions, actes... També hem trobat a faltar alguns arxius, que suposo que s’han perdut. Arran de la digitalització dels negatius vam començar a posar ordre i a través de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Figueres vam creure que fer una exposició era una manera de posar en valor la figura del meu pare. El que passa és que farem una exposició que serà una visió general del seu llegat; la feinada ha sigut escollir les imatges. A l’exposició hi haurà unes tres-centes fotografies de cent mil que en tenim, així que la tria ha sigut dura. 

N’hi ha alguna que us hagi cridat l’atenció especialment?
A l’exposició hi haurà una primera part que compto que hi posarem unes quinze fotografies que considerem una mica més «icòniques», però no n’hi ha cap que sigui «aquesta és la foto d’en Meli». No pots escollir-ne una, abraçava molts temes: hi ha paisatge, patrimoni, festes, casaments..., hi ha de tot! 

A l’exposició, molta gent sabrà que Meli no era el cognom del seu pare, com popularment es coneix.  
Això és una bona anècdota perquè molta gent es pensa que el cognom de la família és Meli i no, Meli venia del nom del meu pare, que es deia Melitó. Hi ha moltíssima gent que em diu Jordi Meli, pensant que és el meu cognom. És molt divertit. 

Els inicis del negoci van ser al local de la Rambla número 12, però fa uns anys que van canviar cap a la zona empresarial de la Marca de l’Ham. Què va fer-ho?
Vam venir cap aquí l’any 2010. Havíem estat tota la vida al centre de Figueres i buscàvem un espai més tranquil i més gran... També és cert que el negoci de la fotografia fins a l’era digital era una cosa i després del digital va ser completament diferent.

Com ha viscut tota aquesta revolució digital del sector? 
El canvi ha sigut brutal. És cert que ara hi ha aquesta moda retro i vintage del carret i sembla que hi ha qui en torna a fer servir, però el canvi ha sigut molt gran. Ens hi hem hagut d’adaptar, i l’avantatge és que comparteixes els dos mons: l’analògic i el digital. Cal pensar que el digital no ho és tot i per treballar bé has de tenir una mica de base de l’analògic. El món digital és com un ganivet que té dues fulles, té molts avantatges, per exemple sobre el control de la llum, ja que a diferència del carret, ara fas coses que amb el carret era molt laboriós o difícil d’aconseguir, i el desavantatge és que s’ha multiplicat allò de «fotos en pot fer tothom», però hem de pensar que una bona foto ja no la fa tothom. I com que hi ha una sobresaturació d’imatges, ara la gent ja no sap el que és una bona foto i què no. 

De fet, la llum és la clau de qualsevol imatge i ara els telèfons ho regulen, no?
Quan treballaves amb analògic no tenies tantes possibilitats com ara amb el digital i havies de fer servir una mica més el cap, per dir-ho així. Ara m’he trobat amb gent jove a qui li ensenyes el que és un fotòmetre i no saben que serveix per mesurar la llum i penso «així no anem bé» [entre riures].

La revolució també l’heu vist al revelatge. Abans es necessitaven habitacions fosques i ara amb un ordinador n’hi ha prou. 
Totalment, i és quan t’adones que cal tenir la base analògica de l’habitació fosca, ja que així soluciones moltes coses amb el digital. Ja ho tens molt integrat i a vegades penses «ah, això és el que abans feia a l’habitació fosca». Tot i això, una bona foto no s’hauria d’editar gaire. Abans es feia al laboratori i hi havia gent que s’especialitzava molt en els retocs, però com deia, si tens una bona foto, poca cosa has de tocar-hi. I, compte, que una foto bona no vol dir que sigui espectacular. El que es fa molt és que a base de l’edició digital es converteix una foto normal en espectacular i això no és una foto bona. 

Hi ha alguna fotografia que li falti per fer?
No, perquè no puc saber-ho. No tinc cap llista de localitzacions o fotografies pendents. M’ho passo bé a qualsevol lloc i no sé mai quan faré una bona foto. Penso que aquesta és la gràcia de la nostra professió, ja que a vegades arribes a un lloc i penses que no faràs res i després fas una foto que no té res a veure amb el que havies pensat i per a mi aquesta és una mica la màgia de la fotografia.