Són els propietaris de més de dues mil Barbies i els autors de l’exposició ‘Glamurosa Barbie’, que es pot veure al Museu del Joguet de Catalunya fins al 8 de març. Joan Tomàs és també un dels protagonistes de la Nit de Reis. En aquesta entrevista desgranem una mica les seves personalitats i ens endinsem en el món del col·leccionisme de nines d’arreu del món. 

És una mica el responsable de la cara d’il·lusió de la mainada de la Nit de Reis. Com viu ser un dels protagonistes de la cavalcada de Figueres?
Realment és molt bonic viure de tan de prop la innocència de la mainada, és quelcom que no té preu. Ara fa pocs dies, una noia que també ajuda els Reis Mags d’Orient i és entrenadora de bàsquet va explicar-me que un nen d’uns sis o set anys se li va acostar i va dir-li: «et vull demanar una cosa en privat, és veritat que tu ajudes els Reis?». I ella va respondre-li que sí, i tot seguit aquell infant va dir-li: «doncs pots dir-li al rei blanc que curi la meva mare, que està molt malalta?». Aquella noia va ben emocionar-se i va dir-li al nen: «que t’agradaria conèixer el rei blanc?», i el nen es va ben il·lusionar. Així que, durant la Nit de Reis el passarem a veure. Certament, és un moment de l’any molt bonic, ja que veure les carones de la mainada amb aquella fe i il·lusió és molt gratificant.

El nom de Joan Tomàs sempre ha estat molt lligat a la cultura figuerenca. D’on li ve aquest vessant artístic?
Ara deu fer uns divuit anys que faig teatre, vaig començar amb el grup de Sant Llorenç de la Muga, amb el mai oblidat i sempre recordat, gran amic i director, Joan Serrat, que ens va deixar massa jove. I amb ell vam fer quatre o cinc obres de teatre, i a la primera representació vam quedar parats perquè vam omplir amb 850 persones al Teatre El Jardí. Tot ve, tal com dic, de Sant Llorenç de la Muga. En aquell moment, la Societat celebrava el centenari i en Joan Serrat va proposar-me fer teatre, tot i que jo no n’havia fet mai de la vida, i ens vam animar per celebrar el centenari, i realment va ser un èxit. Amb el pas del temps, hem fet moltes obres com ara Cava, caviar i ostres , que és la Políticament incorrecte, després la Gàbia de les boges, Les maletes del senyor Miquel, i ara fa un parell o tres d’anys vam fer la Recomanda de mr. Dupont, que va ser una reposició de la primera obra que havíem fet. I ara estem preparant una reposició de fa quinze anys de la Políticament incorrecte, que tal com està la política actual dona per a molt. 

I quins altres projectes culturals té entre mans?
Col·laboro també amb la Colla Dolça Tardor, un grup de gent meravellosa i encantadora, i estic contentíssim de formar-ne part. La Colla Dolça Tardor m’agrada molt perquè dona oportunitat a gent de totes les edats; hi ha mainada que té quatre o cinc anys i també gent de més de vuitanta. Això fa que tota persona gran se senti vàlida i durant unes hores, sobre l’escenari, se sent protagonista. És per això que estic molt agraït a Rosa Maria Malé, que va crear el grup, i a la continuadora, que no n’hi ha cap altra de millor, que és la seva filla, l’Ita Custey, ja que és increïble tot el que fa: estudia i prepara els números, els assaja, vesteix a més de quaranta persones… Els estic molt agraït. I d’altres projectes..., doncs també faig d’ajudant de Pare Noel cada any en un institut de Vilafant. I aquest cap de setmana també he donat un cop de mà al patge reial per rebre les cartes. Ah, i ara que hi penso!, també tenim reservat el Teatre El Jardí els dies 16 i 17 de gener del 2027, que farem l’obra Hotel Palace amb el grup de teatre 30 de Febrer.            

Avui ens trobem al Museu del Joguet arran de l’exposició «Glamurosa Barbie», una petita mostra de les més de dues mil Barbies que col·leccionen. Com comença aquesta passió per les nines? 
Mercè Llobet: Soc col·leccionista de tota mena de nines i quan va sortir aquesta, la Barbie, me’n vaig ben enamorar. 

Joan Tomàs: Quan ella tenia vuit anys, a Espanya, hi havia el Nodo [El Noticiario Cinematográfico Español], que era un espai propagandístic que es projectava als cinemes espanyols abans de cada pel·lícula. 

M. Ll.: I al Nodo va sortir la notícia que als Estats Units hi havia una nova nina. Això era l’any 1959 i com bé diu en Joan, tenia vuit anys. En aquell moment, vaig dir-li al meu pare que m’agradaria tenir aquella nina. I el meu pare va contestar-me: «quan aquesta nina arribi aquí, amb el que triga a arribar tot, tu ja seràs casada i potser ja no en voldràs, de nines!» I, efectivament, quan la Barbie va arribar a Espanya ja era casada. Ens vam casar el 1975 i va arribar aquí el 1979.
J. T.: I va ser el 1977 quan vam anar a Perpinyà i entrant en unes galeries vam veure’n el primer exemplar, que era una parella, i van ser els primers que van entrar a casa. El col·leccionisme el fas perquè en gaudeixes, però també és un sacrifici econòmic. Nosaltres hem deixat d’anar molts anys de vacances, ja que si aquell any compraves alguna nina, ja no podies anar de viatge perquè la bossa no donava per a tot. Però heu de pensar que aquesta col·lecció és feina de cinquanta anys, eh? D’anar fent de mica en mica, que ara la gent no es pensi que es fa amb un pim-pam, tot això. I és que, a banda de les dues mil Barbies, aquesta senyora [referint-se a la seva muller, Mercè Llobet] té tres mil cinc-centes nines de tota mena: porcellana, cartó-pedra, nines maniquí nord-americanes...

Arran de la passió pel col·leccionisme deuen  haver conegut gent d’allò més rellevant del sector. De qui es recorden? 
J. T.: Ara fa un parell d’anys va morir la senyora Carmen Cervera Giralt, al Port de la Selva, que havia sigut fabricant de nines a Industrias Prisma. Ella va anar a viure a Madrid, i en aquella època hi havia la coneguda Mariquita Pérez, que es deia que era la nina del règim perquè només la tenien les famílies benestants. Arran d’aquesta nina, la Carmen Cervera va fabricar la Gisela i la Lili. Quan es va jubilar, va anar a viure al Port de la Selva i un dia vam anar a veure-la i vam dinar plegats. I quan aquesta senyora va fer els cents anys, l’Ajuntament del municipi va fer-li una exposició i ens va explicar que ella, quan va tancar la fàbrica, només s’havia quedat dues nines i va preguntar-li a la Mercè si ella en tenia alguna, i resulta que en teníem set! 

A banda de les nines, el llegat i la història de la Barbie també se’l saben d’allò més bé. 
J. T.: No sé si ho sabeu, però com a dada curiosa, la Barbie va néixer de la nina alemanya Bild Lilli, que la feia el diari Bild i es feia, inicialment, per als homes, ja que quan feien una trobada d’homes, com ara un comiat de solter o bé un sopar, compraven aquestes nines per fer broma entre ells, ja que tenia forma i cos de dona. I la Ruth Handler, que va fundar Mattel, en un viatge a Alemanya va veure aquesta nina i va pensar que una nina així amb forma de dona triomfaria als Estats Units. I així va fer-ho: va comprar la patent i la va fer als EUA. És per això que les primeres Barbies s’assemblen molt a la Bild Lilli. I heu de pensar que quan va sortir la Barbie, era una nina o molt estimada o molt odiada. A l’exposició d’aquí del Museu del Joguet hi ha una petita mostra del que és la nostra col·lecció. Van dir-nos que volien fer una exposició que es veiés bé, ja que a pilots ja les tenim a casa perquè no tenim més espai [entre riures]. Considero que tot l’equip del Museu del Joguet ha aconseguit una gran exposició i ha tingut molt èxit. Ha vingut gent de Madrid, ja que va sortir la notícia a Telecinco, i el que més m’agrada és que l’exposició no ha deixat indiferent a ningú.

"És molt bonic viure de prop la innocència de la mainada, és quelcom que no té preu"

En aquesta exposició es poden veure Bar­bies úniques al món. Com les han aconseguit? 
J. T.: Hi ha un apartat que són les Barbies que en diuen OOAK (one of a kind, única al món). Vol dir que és una nina irrepetible, perquè les fan nois i noies com a hobby. En tenim una d’espectacular, la Malèfica, que va fer Alejandro Gabarrón, que quan vam dir-li que ens agradaria comprar-li la Malèfica ens va dir que d’acord, però que  l’hauria de fer amb les ales amunt, ja que ja n’hi havia una amb les ales abaixades i no podia haver-n’hi dues d’iguals. En aquesta exposició també en tenim una que ens la va portar el senyor Montfort, el de les joguines, quan va anar a la Xina. Va coincidir que era l’any xinès i van fer una Barbie d’edició limitada. 
M. Ll.: La majoria d’aquestes Barbies no arriben aquí...
J. T.: L’únic viatge llarg que hem fet va ser per celebrar els vint-i-cinc anys de casats, que vam anar a Nova York, i allà vam quedar parats de la quantitat de Barbies que hi havia, era una bogeria. I no només Bar­bies, eh? També les nines maniquí, era una passada. 

Escollir-ne una deu ser molt difícil, però n’hi ha alguna que sigui més especial?
M. Ll.: Doncs si hagués d’escollir, diria la meva Barbie vestida de núvia. Té cinquanta anys i la va vestir la meva mare. És una rèplica del meu vestit de núvia i té les vint-i-tres roses del ram que portava.  I també hi ha la de la meva jove. 

Quina és la més valuosa, econòmicament parlant?
J. T.: La primera, la Ponytail, aquesta és una número 2. Jo diria que els preus d’aquestes nines oscil·len entre els 1.800 i els 2.000 euros. Si no van a la capsa, eh? Si estan dins de la capsa, el valor és molt més alt. Nosaltres no tenim espai per guardar-les en capses i no tenim cap intenció de vendre-les. Heu de pensar que hi ha nines d’aquestes que la número 1 de la sèrie val fins a 15.000 euros. Hi ha una pàgina web americana on pots mirar els preus. 

I com la van trobar, la Ponytail?
M. Ll.: En una convenció a París. La passió pel col·leccionisme ens va dur, durant  quatre anys, a convencions a Madrid, després quatre anys més a París i un any a Milà. També tenim les nines de les convencions, ja que en fabriquen especialment per a aquestes trobades.

Ostres, és tot un món!
J. T.: Quedaríeu parats del que són les convencions… Es reuneixen més de tres-centes persones d’arreu del món com ara Austràlia, el Japó, la Xina…, i es fa un sopar amb els assistents i l’endemà hi ha una sala de compravenda on realment s’hi troben joies. 
M. Ll.: És per això que ell va aficionar-se al col·leccionisme [referint-se a en Joan], perquè hi havia molta gent d’arreu del món. 

I l’última adquisició, quina ha sigut?
M. Ll.: La del 65è aniversari de la Barbie, que porta un vestit blanc i negre, és de l’any 2024.