En Samuel Mir, en Samu (Sant Cugat del Vallès, 1987), diu que les primeres olors que recorda evoquen el mar. Una flaire intensa, salabrosa, entortolligada d’algues i tenyida d’escuma. No és d’estranyar, perquè quan tenia una setmana de vida ja navegava a bord de la ‘Tatami III’, la barca que la família tenia amarrada a les aigües que banyen Cadaqués, on estiuejaven. 

L’olor era premonitòria. L’enllaç marítim es va estrènyer amb força quan tenia dinou anys, moment en el qual va topar-se amb una realitat sovint carregosa entre els joves: què coi fer amb la vida. Fruit de la bogeria –una aposta amb una amiga– va acabar a l’Hespérides, el Buc d’Investigació Oceanogràfica (BIO) de l’Armada espanyola.

I ja us podeu imaginar el jove Samu presentant-se com a flamant mariner de l’exèrcit. Abans d’anar cap a l’Antàrtida, però, va fer parada a l’Àrtic. Ell sempre a coberta, complint amb les tasques de maniobra i navegació. A terra –o al gel–, acompanyava els científics a recollir mostres diverses. Va ser una experiència fantàstica, valora.

DE L’ANTÀRTIDA AL CAP DE CREUS. Reconeix que durant tres anys va navegar per tots els mars del planeta, però no per això menysté l’aventura de ser pescador a Portlligat: «És realment brutal, el vincle és molt fort». Han canviat les perspectives, això sí: de l’Hespérides, un trencagel colossal de 82,5 metres d’eslora, ha passat a la Felicitat, de 5 metres d’eslora. És la barca d’arts menors des d’on es guanya el jornal al costat de l’Isca Garcia, el seu sogre i un veritable llop de mar: la cara endurida, una prominent barba blanca, la gorra enclavada al cap i els ulls blaus que són una extensió orgànica de l’oceà que s’estima. 

En Samu tan sols fa tres anys i escaig que és pescador. Va arribar a l’ofici per un cúmul de circumstàncies. D’una banda, el restaurant on treballava a Cadaqués es va traspassar i ell es va quedar sense feina. Alhora, havia arribat la pandèmia, que ja sabem que feia aflorar inquietuds per tal d’apaivagar les hores mortes. En el seu cas, es va apuntar amb la Joana –filla de l’Isca–, la seva parella, a un curs en línia de mariner pescador. 

El factor detonant, però, va ser la mort d’en Rafa, el soci del seu sogre. «A partir de llavors l’Isca sortia a pescar, però ho feia sense ganes, i jo vaig començar ajudant-lo a llevar les xarxes del mar o en tasques de càrrega», recorda. «Les xarxes no, les xarxis, que és com ho diuen aquí!», matisa fent valdre el salat.

 
EL RELLEU. Que seria el successor d’una tradició ancestral a Portlligat no s’ho plantejava, ja fos perquè la seva vida era agitada –quatre anys al Regne Unit, tres més a Austràlia...– o perquè els viaranys laborals sovint s’encaminaven cap a la dimensió polifònica de la restauració. Sí que sabia, però, «que d’alguna manera trobaria el mar».

Avui, és una de les tres persones que salvaguarden el llegat pesquer en aquestes aigües. Els altres són l’Isca i en Moisès, tots dos immersos en la seixantena. Simbolitza, per tant, el relleu, una transmissió que desitja que no s’aturi: «Tinc l’esperança que darrere meu hi pugi més gent, que un dia sigui jo el veterà que aconselli algú». 

Un veterà com en Bienvenido Descamps, en Venido, un avi de 89 anys que ha estat el seu gran mestre juntament amb l’Isca. De fet, en Venido va ser un pal de paller, com la Joana, a l’hora de convèncer el seu sogre perquè l’acceptés a la barca. Tots dos li han ensenyat el que sap per poder sortir a navegar: conèixer el temps i els corrents, dominar els ritmes dels caladeros i dels moviments dels peixos, esbrinar en quines roques s’hi poden esmunyir unes espècies o unes altres... Però per formar-se com un «pagès del mar», tal com ell descriu l’ofici, també ha mirat cap endins: «Crec que m’he fet a mi mateix, he estat tossut, però em queda molt per aprendre, cada dia ho faig».

LA PESCA D’ARTS MENORS. Quan arriben a l’escullera, una de les tasques principals d’en Samu i els altres dos pescadors de Portlligat és netejar els tresmalls, les xarxes d’arts menors. És l’eina bàsica per tirar endavant la pesca artesanal que practiquen, que es du a terme amb embarcacions petites en què se solen emprar arts de pesca que, en general, són més selectives cap a les espècies a les quals va dirigida i representen un impacte menor sobre el fons marí. 

Damunt de la Felicitat, capturats per les xarxis, s’hi belluguen cap-roigs (escórpores), llagostes, pops, meros, molles (mòlleres), rogers o sards, entre altres. «Ara és època de bonítol», subratlla en Samu, que també celebra que a l’estiu puguin fer venda directa gràcies al vistiplau de la Confraria de Roses, a la qual pertanyen mantenint la marca pròpia. Més escèptic és amb el Pla Rector d’Ús i Gestió del Parc Natural de Cap de Creus, que en aquesta zona vol fer miralls d’aigua com a reserva natural que és. «Ens diuen que a llarg termini serà un benefici perquè les espècies es refaran», matisa.  M’ho explica, tot plegat, mentre pinta amb el corró la Nurat, una vella barca que amb l’ajuda dels amics jubilats de l’Isca ha muntat i restaurat perquè sigui una embarcació «de passeig». En Nurat era un home cadaquesenc que va morir fa molts anys. Mantenir el relleu també és això.