La curiositat. Aquesta característica tan perillosa per al gat segons diu la dita, és la que va inspirar el professor d’una ikastola Unai Eguia a treure a la llum una història oblidada. Tot va començar fa uns anys amb la lectura del llibre El impostor (Random House, 2014) escrit per Javier Cercas, on es detalla el periple d’Enric Marco, l’home que es va fer passar per un supervivent dels camps de concentració nazis i fins i tot va acabar sent el president de l’Amical de Mauthausen, fins que va ser desemmascarat el 2005. Quan va acabar el llibre, Eguia va notar que mancava alguna cosa, «un epíleg, una ressenya, més informació del deportat autèntic». Va fer una cerca a la xarxa i no va trobar suficient informació; «em va picar la curiositat, així que vaig decidir indagar una mica». Una cerca que va acabar convertint-se en el seu primer llibre, titulat Y los campos se quedaron sin flores (Círculo Rojo, 2025).

Va començar a preguntar a amics seus, historiadors com Benito Bermejo, sobre els primers passos que havia de seguir per fer aquesta cerca i de mica en mica va anar contactant amb persones implicades en aquesta història. «No era conscient del que s’estava muntant», admet. En un punt de la seva investigació va contactar amb la família del figuerenc  Enric Moner (1900-1945), l’autèntic deportat —«aquí vaig sentir que tenia una responsabilitat, no només amb la família sinó amb d’altres persones implicades com Enrique Urraca, que ha estat una altra víctima d’aquest personatge». Eguia explica que va ser Urraca qui va anar a veure la família de Moner per recopilar més informació.

La història va continuar creixent. Tant que Eguia va haver de reduir-se la jornada laboral, i destinar tot el seu temps lliure a treballar en aquest cas. Els fils estirats per Eguia van donar resultat. Les cendres de l’autèntic pres 6448 del camp de concentració de Flossenbürg es trobaven en un cementiri de Praga.

‘POPEL’. Així es diu cendres en txec, i així s’anomena també el film documental dirigit per Oier Plaza, on es narra la història de Moner i d’altres que com ell van acabar incinerats a Praga. El film s’ha estrenat en primícia a Figueres, en una sessió al Catcinemes, amb una notable assistència de públic, on hi han estat presents tant el director com l’autor del llibre. «Teníem clar que havia de ser a Figueres, és la gènesi de tot plegat. El film fa el recorregut a la inversa. Primer es va presentar a Praga i ara a Figueres», detalla Eguia.

L’audiovisual no només narra la figura de casos com el de Moner o el del també deportat Anjel Lekuona, sinó que posa en valor la figura de František Suchý. Ell era la persona encarregada del crematori i, juntament amb el seu fill, van desobeir les ordres del règim nazi i van elaborar un registre dels incinerats, separant-los en urnes individuals.

La seva determinació és la que va permetre a Eguia lligar els fils. «Necessitem històries de persones reals, no de mentiders. Els ciutadans ens hem d’inspirar en icones com la de Suchý. Un home que va dir “soc una persona normal que fa el que creu que ha de fer”. No cal agafar una metralleta i combatre directament. Petites accions dins el nostre petit món també poden ajudar».

PERSONES. A banda del film i el llibre, també  hi ha una petita exposició de la història. A més, el llibre es traduirà al txec, s’estan fent una sèrie de còmics i Eguia vol preparar una activitat perquè la puguin fer els escolars.

Tot això, i també una xarxa de comunicació amb més de cinquanta persones relacionades amb la investigació d’Eguia, que l’escriptor es va encarregar d’organitzar en un viatge conjunt a Praga el 2022. El professor confessa que «el factor humà és el que més m’ha atrapat en la història». El primer any, quan encara no sabia on el portaria el que estava investigant, va decidir enviar una planta a cada família. «M’havia transcendit. Per mi era important, s’havia creat un vincle. En vaig enviar a França, Alemanya, Mèxic, Bèlgica... Sense excepció. Cada cop que reguessin aquesta planta jo em recordaria d’ells i ells de mi».

HOMENATGE PENDENT. Aquesta tasca de reconstrucció històrica no està completa. Paradoxalment les cendres de Suchý no tenen sepultura. «La seva urna no té nom. Hem intentat rescabalar això, i de moment, la sol·licitud està aprovada pel parlament txec, però estem a l’espera», explica Eguia. Per ara, se n’ha posat una de provisional de forma privada i «esperem que algun dia en Francis, la seva dona i el seu fill puguin estar dignament enterrats. Seria una forma de tancar el cercle».