En Josep M. Joan i Rosa va morir al juliol i ara li toca a vostè i al seu equip agafar les regnes d’aquest «tresor» de la ciutat. Quin encàrrec li va fer en Josep M. durant al relleu?
 En Josep M. ja tenia clares unes coses i tenia unes maneres de fer determinades. Per exemple, hi ha joguets que no es poden deixar mai en préstec, sigui per una estima personal o per valor. Hi ha una sèrie de maneres de funcionar que ja són l’essència del museu. Hem treballat sempre amb projectes i institucions socials. La solidaritat i l’àmbit social sempre han estat una pota important. Després, hi ha la relació amb l’art contemporani. En Josep M. era artista, era arquitecte tècnic, però en els seus inicis era artista. Jo vaig fer Belles Arts, per tant, també teníem similituds en aquest sentit. L’altra manera de fer era la relació amb la gent quan entrava al museu: volia explicar-los les coses, ajudar-los a entendre-les i fer-ho tot més didàctic, però no hi ha una cosa en concret que di­gués «això ha de ser així».

Com seguireu la seva filosofia?
La mantindrem tenint present que és un museu tant per a grans  com per a mainada. A mesura que els joguets van creixent, cada vegada costa més arribar a tothom perquè es necessita interactuar. Aquest és un dels reptes que tenim de cara al futur: com fer que sigui un museu per a adults i també per a infants i que sigui un espai de joc.

Així, hi ha força feina.
No és que hi hagi molt per treballar en aquest sentit; simplement és que els temps canvien, l’entorn canvia i la concepció del museu també canvia. Si vas al Victoria and Albert Museum de Londres, veuràs que ara s’ha renovat tot, però segueixen explicant el mateix. Segueixen havent-hi els matei­xos joguets importants, però hi ha dinàmiques de segle xxi, i això és el que possiblement amb l’ampliació podrem solucionar.

Què hi haurà de nou al MJC del segle XXI?
Hi ha generacions que comencen a trobar a faltar els seus joguets. Hi ha algunes etapes en el museu que no hi són i d’una manera o una altra han de sortir-hi.Des de clicks de Famobil, que ja n’hi ha, a molts altres, però molts són interactius. La part del video­joc l’hem tractada amb les exposicions temporals, però això ha de ser a la col·lecció permanent. La història del videojoc i del video­joc català l’hem de tenir, l’hem d’explicar i ha de poder estar en un espai en què tu puguis jugar, interactuar. De fet, a la sala que ara tenim a baix ja hi jugues, ja tens una demo amb més de mil jocs retros, no? Però això s’ha de poder explicar.

La reserva del museu és una mina. 
Tenim una reserva que podria servir per fer tres museus més. L’ampliació ens permetrà fer filtres, i també és important l’activitat d’artistes que trien objectes d’aquesta reserva per mostrar-los. Sobre les donacions, una cosa important que va promoure en Josep M. era la importància  de l’objecte i la seva història. Per exemple, saber qui hi ha jugat. Aquí tenim des del joguet de l’Ernest Lluch al de Quim Monzó o el de personatges com Puig Antich o Anna M. Dalí. De vegades hi ha peces que no són per estar al museu, però sí la història. També pot passar a la inversa.

 Triï el seu joguet preferit.
 Una màquina de videojocs Atari que m’agrada molt.