La mort del fotògraf Pere Puértolas i Mauri el passat divendres ha deixat l’Alt Empordà una mica més orfe. La comarca perd un fotògraf històric, únic, irrepetible. Un testimoni de la vida i evolució de la nostra terra, encarregat de fer-ho arribar a través de les seves imatges.

Hi ha certes professions que se n’ha de ser de mena. I sense dubte, el fotoperiodisme n’és una d’elles. S’ha de tenir un caràcter especial, atrevit, valent i sobretot decidit. Unes característiques que, sens dubte, Puértolas posseïa. Els que han tingut la sort de conèixer-lo en destaquen sobretot la seva empenta. Una voluntat inamovible per tirar endavant qualsevol foto, fossin quines fossin les dificultats que apareguessin.

El seu llegat no només quedarà per sempre en múltiples pàgines de premsa dels mitjans de comunicació locals, entre ells aquest setmanari, sinó també en la petjada dels que van agafar el seu relleu. Puértolas fou al mentor de l’actual fotògraf d’HORA NOVA, l’Àngel Reynal, qui el recorda com un «bon home, simpàtic, agradable... Sempre estava ‘Puértolas cap aquí, Puértolas cap allà’. Es feia visible». El recorda amb la seva Mamiya 36 mm, una càmera «que em va deixar per fer les meves primeres fotografies quan ell no podia anar-hi. La preparava i m’explicava com havien d’estar la velocitat i l’obertura», apunta Reynal, que recorda una molt bona època en què van acabar fent tàndem: Puértolas amb la Mamiya i Reynal amb una Nikon.

Ara que ja no hi és, queda el camí dels fotògrafs que continuen la seva tasca, però sobretot la seva llum impresa en milers d’imatges: com estrelles que continuen brillant encara que l'autor ja hagi apagat la càmera.