El títol crida l’atenció.
Quan tens un càncer de pit, ja sigui per radioteràpia, mamografies..., estàs tot el dia amb els pits a l’aire. Però a més a més, metafòricament també m’hi sento. M’he despullat molt, en el sentit que explico moltes coses meves personals. Fa deu anys hauria estat impensable per a mi.

Què ha canviat?
Crec que aquest llibre pot ajudar. Explico la meva experiència personal tal com ha anat. En cap cas és un llibre trist, ni d’autoajuda. Mostrar sense alliçonar. Que cadascú agafi el que vulgui. De fet, és el que fa la literatura.

Com el vas escriure?
És un llibre nascut dels quaderns que vaig estar escrivint durant el procés principal, en l’operació, després de l’operació i en les teràpies que he hagut de fer. És l’únic llibre que he escrit fins ara que no havia de ser públic [riu]. 

Anem al principi. El moment del diagnòstic, com el recordes?
Evidentment el diagnòstic no te l’esperes. Tot i que jo ja sospitava que no estava prou bé. Els últims anys havien estat d’una intensitat molt gran d’esgotament emocional. Són assumptes de la vida que sembla que no però ens acaben passant factura. De fet, comentant-ho posteriorment amb altres persones en aquesta situació, hem acabat coincidint.

Com vas encarar-ho?
És una malaltia greu, però vaig pensar que l’havia d’encarar bé, i fer-ho d’una forma holística, en tots els àmbits. No pot ser que només l’enfocament sigui mèdic. Evidentment que he passat pels protocols mèdics que calen i tot el que pertoca, però veia que l’havia d’encarar també des del punt de vista emocional. La ment, la part anímica, la part espiritual, la confiança en la vida, és molt important, molt. 

Com has treballat aquesta part?
En el meu cas ja tenia moltes eines. Quan m’ha passat això he donat gràcies al que he estat fent al llarg de la vida: ioga, meditació... Penso que em fan bé, em calmen el sistema nerviós, m’ajuden a concentrar-me, a veure la vida des d’una altra perspectiva. Quan va començar la malaltia, tot aquest kit d’urgència l’havia d’utilitzar. 

La perspectiva és un factor clau?
El dolor no ens el podem estalviar. Te’l trobaràs d’una forma o una altra, forma part del camí. L’única cosa que es pot canviar  és l’actitud. Si t’ho mires com un aprenentatge, i no com un victimisme, tot canvia.

La ment hi juga una part fonamental, doncs?
I les preocupacions. La preocupació ve de la ment i genera la por. Fa baixar la vibració i caiem en un estat més baix, de desànim. I en això no t’ajudes, ni a tu ni a ningú.

Entre els processos complementaris hi tens l’escriptura. Com ajuda?
És molt terapèutic.  Ara estic fent uns tallers gratuïts d’escriptura terapèutica, n’he fet per a l’Oncolliga, també en vull fer per a l’Associació Iris i d’altres associacions que ho vulguin. Les persones que venen s’obren, expliquen, escriuen, i si volen ho comparteixen. Parlen de la vida, la confiança, del viure l’ara i aquí i no anar cap al passat.

El treball s’ha de fer dia a dia.
Sí. Has de posar-hi consciència. Has de tenir un temps per a tu, i la frase «és que no tinc temps» és una excusa de la teva ment. És cert que depenent de la situació pot ser més difícil de trobar-lo, però has de tenir cinc minuts al dia per a tu. I d’aquí venen molts estressos, desequilibris... Moltes malalties, jo crec. I gestionar tots els hàbits que portem al damunt. Alguns ens els hem de quedar i d’altres posar-los fora de l’equipatge.

Com podem saber què ens convé?
Som savis. Si ens escoltem a nosaltres mateixos, a dins nostre ja anem fent camí. El problema és que no ens escoltem gens. No hem de ser supervivents, hem de ser persones amb amplitud de mires i ser conscients de viure l’ara i aquí.