«Tan sols m’agrada explicar allò que he viscut, inventar-me històries a mida, literaturitzar la vida», això que confessa la protagonista és la base del llibre que tenim entre les mans?

Al final del passeig de la ciutat de Reggio Calàbria hi ha un monument dedicat a l’escriptor més conegut d’aquella terra, on passa part de l’acció del llibre, que diu: «M’interessa més la faula de la vida, que la vida mateixa». Una frase, una idea, que em va inspirar aquesta reflexió: «Com si no es tractés de viure, sinó de fer servir les històries per escriure».

Aquest llibre, efectivament, és una autoficció: a partir de la meva vida, d’allò que sento i d’allò que veig, escric. Faig ficció a partir d’allò que he viscut. I tendeixo, sense voler, a literaturitzar la vida. Però també penso allò que deia Aurora Bertrana: «El primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la i després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa».

Els que et coneixem una mica, no podem evitar pensar en el paral·lelisme entre la protagonista, i tu. Com traces aquesta línia entre biografia i ficció?

És veritat, costa discernir on comença i acaba la ficció, en aquest llibre. A la protagonista, la Júlia, li passen coses que m’han passat a mi; descriu una família que podria ser la meva i un poble, Valltorta, que és clarament Celrà, el meu. Però també hi ha trampes: hi ha coses que faig dir a la protagonista en què jo no crec, com també hi ha personatges que són inventats. És una aposta arriscada; però el resultat m’agrada perquè també he estat molt lliure a l’hora d’escriure, sense pensar si la gent confondria la protagonista amb mi.

Ens expliques poc més d’un any de la vida de la Júlia, que decideix marxar a Itàlia a la recerca de moltes coses i alhora de res exactament. Durant aquest temps aborda temes tan complexos com la vida, la mort, l’amor, la nostàlgia, la pèrdua, la pertinença, expectatives... a través de moments quotidians. És fàcil sentir-s’hi reflectit.

La història, en aquest llibre, és senzilla. La trama no és gaire rebuscada: a les nostres vides tampoc ens passen gaires coses excepcionals ni, afortunadament, gaires desgràcies. Per això, he cuidat, i m’agrada fer-ho, el llenguatge i hi ha reflexions intercalades enmig del text que t’endinsen al món interior de la protagonista. Com una que cita, i homenatja el poeta J.M. Uyà, que diu: «El desamor és el pas previ, i no posterior, a l’amor».

En diversos moments surt el fet de «deixar petjada». Tan indispensable ho consideres?

L’home, l’ésser humà, ha perseguit aquesta idea, la de deixar petjada, que la seva vida s’allargués una mica més després de la mort. En el món clàssic hi havia aquesta idea: la d’aconseguir una certa immortalitat a través de l’art o de la filosofia. Ho descriu aquella cita llatina que diu: «Ars longa, vita brevis». L’art perdura, la vida és breu. En aquell món, això quedava reduït en el món dels homes: les dones no es podien moure en l’esfera pública. Però les dones han deixat petjada d’una altra manera: alguna d’elles roman en el temps perquè creen vida. I en el llibre apareixen aquestes reflexions, i també surt com en els pobles la vida de les persones s’eixampla: l’ombra de la seva gent és invocada durant més temps, perdura més el seu record en la comunitat, que en les societats urbanes, més anònimes, mòbils, fragmentàries.

Demostres que no cal estar al final de la vida per tenir nostàlgia. Quan creus que comencem a tenir-la?

La nostàlgia és un dels temes d’aquest llibre: «Els records s’hereten, com la nostàlgia. He heretat els records i la nostàlgia de la meva àvia i dels meus oncles. S’hereten de les persones que estimem, de les que admirem», escric. I, per a mi, la nostàlgia, com diu l’antropòleg calabrès Vito Teti a l’assaig Nostalgia, no es tria: és com una taca de naixement. Hi ha persones que, des de ben petites, ja tenen nostàlgia, o senten la pèrdua del que deixa de ser; mentre que hi ha persones grans que no senten cap mena d’enyor desmesurat cap al passat ni cap a allò que han deixat enrere.

Però cal anar amb compte, amb la nostàlgia: és important mantenir la memòria, conèixer el passat, com et permet la nostàlgia; però no t’hi pots enrocar perquè t’allunya de l’aquí i de l’ara, és a dir, de viure.

Aquell instant de la bicicleta, amb quinze anys, deixada de mans i peus pel camí Fondo... És el millor moment?

Són imatges, records, que et fan sentir arrelat al teu món primigeni, al de la infància i al de l’adolescència, que molt sovint anem buscant en l’edat adulta: «Les Gavarres a l’esquena i, de lluny, el Canigó; a mà esquerra, el congost i a mà dreta, la plana que ens porta a mar: tot el nostre món conegut aleshores. Tot el nostre món, encara, perquè no sé si em pot pertànyer algun altre lloc que no sigui el de la meva infantesa».

D’aquí el títol del llibre: de la idea d’anar sense mans per un camí fondo –que és un tipus de camí que està enclotat entre dos marges i que jo m’he inspirat en el hi ha entre Juià i Bordils – i durant tota la vida hi ha moments en què no tens el control, en què dubtes, en què et qüestiones el que penses, el que sents, el que et passa. I el dubte és important. Aquest llibre també és una apologia del dubte, del fet de sentir-se perdut, del que queda quan perds les certeses que et sustentaven.

En un moment la Júlia es comparà amb l’Andreas i afirma ser «estranys a tot arreu», no és el que li passa a la majoria de gent?

Hi ha un fragment que diu: «Quins perfectes spaesati que estem fets, Andreas. Aquest adjectiu vol dir sense poble o sense país, es fa servir per parlar d’aquella gent desorientada, d’aquella gent que no encaixa enlloc. Hi ha qui se sent perdut quan s’allunya de casa seva, però també hi ha qui se sent així si s’hi queda. O si, després d’un temps fora, hi torna». Hi ha gent que pot estar molt arrelada al seu poble, però que no li prova i, en canvi, pot estar en un lloc aliè i trobar-s’hi bé. I també crec que hi ha gent que no es capfica en aquestes coses. El que és clar és que, quan no estàs bé tu, no estàs bé enlloc. I no pots fugir de tu.

Parles molt del lloc, de trobar el «jaç». Tot i que al final sembla que la Júlia sap on vol estar-se. Tan important és trobar un lloc? Tu ja tens el teu??

La protagonista, al principi, es compara amb un animaló desorientat, que fa giragonses buscant on jaure i la manera més còmoda per col·locar-se. S’ha d’allunyar de casa seva, del poble, per saber què vol. Aquí s’hi adiu aquella frase, que té ben present l’activista cultural i escriptora Roser Vernet: «La partenza non è altro che l’inizio del viaggio di ritorno verso casa». La partença és l’inici del viatge de retorn cap a casa. Al final, la Júlia ho té clar: «Ja no renego d’aquesta terra donada, heretada, perquè ara l’he escollida jo». Però de les decisions que t’acompanyen durant un temps, també te’n pots desdir; que, aquí, hem vingut a filar i a desfilar.