Per què la figura de Simone Weil?
És una proposta que va sorgir del Temporada Alta fa dos anys. El motiu de per què Simone Weil no el sé directament perquè el van triar, però un cop el vaig fer, i un cop el segueixo revisitant cada vegada que se’m proposa, és d’una vigència aclaparadora.

Què et va atraure del personatge?
Jo sabia qui era però no havia fet una immersió en la seva ideologia, en el seu abocament de pensaments. Evidentment et poses a llegir per saber qui és aquesta persona més profundament, i em vaig sentir aclaparada per aquesta entre vitalitat i fragilitat que té aquest personatge.

Abans comentaves que els seus pensaments són d’una vigència aclaparadora. En pots dir algun exemple?
El desarrelament, sigui amb invasions o per necessitats vitals. L’arrelament és una cosa tan important per a un ésser humà. Necessari per fer un creixement espiritual, humà, emocional, cultural... Tot això té una importància molt gran. Formar part d’un grup. Un altre dels temes de què parla és «la naturalesa de la força», diu ella. Com es perd la capacitat humana de la gent; durant les guerres, es produeixen coses molt grans, molt bèsties, justament perquè hi ha aquesta naturalesa de la força, que diu ella. Són només dos exemples del seu pensament que connecten de forma absoluta i total amb l’actualitat.

És complicat ser la seva veu?
És complicat perquè és filosofia. Penso que Anna Punsoda, fent un petit tastet dels pensaments més importants, ha aconseguit fer en una hora un resum d’aquesta dona tan atractiva. A mi el que m’agradaria és que tothom s’hi sentís atret i viatgés en el seu pensament, perquè després s’hi pogués interessar més, i llegir més sobre ella.

L’obra es representa a la Muralla Grega d’Empúries, un espai carregat d’història. Com creus que aquest escenari transforma o intensifica l’experiència del públic i la teva com a intèrpret?
Fer-ho en un espai obert, crec que dona sensació de calma, d’escolta, i penso que no ens ha d’anar a la contra per gaudir d’aquesta estona de pensament. Me n’alegro moltíssim. És la primera vegada que ho faig a l’aire lliure. La Muralla és un lloc preciós i pot ser un viatge molt bonic de capvespre.

Fa dies que les entrades estan exhaurides. Bon senyal, pressió o això ja és cosa del passat?
La pressió hi és sempre, tant si hi ha cinc com deu o cinc-cents espectadors. Pressió transformada en il·lusió, em fa molta il·lusió fer-ho. M’agradaria que tothom que vingui sentís aquesta ànima de la Simone Weil per allà, i que la seva visió del món anés penetrant una mica en el seu pensament.

Com és l’experiència d’estar sola dalt de l’escenari?
Al principi tenia el terror d’«és que estic sola». Però passa una cosa el dia que fas la funció, i és que tu no estàs sola. És veritat que la interpretes sola, però sempre hi ha algú escoltant, que és el sentit del teatre, i per això el fem, perquè hi hagi gent que faci el viatge, i per tant la solitud no és real. 

Si Simone Weil presenciés aquesta obra, què t’agradaria que sentís a través de la teva interpretació?
M’agradaria que veiés que el vehicle que faig jo del seu pensament és l’adient. Intento transitar per la seva angoixa, pel seu pensament, per la seva calma, per la seva mística, i m’agradaria que se sentís «orgullosa» no de mi, sinó de com hem aconseguit fer aquest vehicle.