L’església del Carme va ser un escenari perfecte per retre homenatge al vincle musical i humà que van teixir durant més de sis dècades la soprano barcelonina Conxita Badia i el mestre d’El Vendrell Pau Casals. Dijous passat, en el marc del Festival Perelada, els encarregats de construir el relat sonor, sota el títol Melodies Compartides, van ser els joves intèrprets Montserrat Seró (soprano), Pau Codina (violoncel) i Marc Heredia (piano). El resultat va ser un tribut delicat i emotiu coincidint amb la commemoració del 50è aniversari de la mort de Badia i que va comptar amb moments àlgids amb interpretacions com la d’El Cant dels Ocells, una icona popular i universal que va crear instants de recolliment compartit entre el públic. La virtuositat i maduresa del trio, segons els més experts, va quedar demostrada durant tot el concert oferint una experiència musical amb les peces que van marcar la vida de Casals i Badia i la seva relació. El recorregut sonor va passar des del lieder alemany i les chansons franceses, fins a les cançons catalanes i les obres pròpies.

La vetllada musical es va iniciar amb Elegia eterna d’Enric Granados, precisament el pianista i compositor que va propiciar l’encontre entre Pau Casals i Conxita Badia. Posteriorment, el públic també va gaudir de peces cèlebres del repertori romàntic alemany com Ständchen de Schubert, amb una mostra de complicitat entre veu i piano. Un moment de descans per a la soprano va ser amb l’Intermezzo de Goyescas, que Heredia i Codina van abordar amb brillantor i molt especialment el violoncel·lista. Aquesta peça de Granados va precedir la part més íntima i pròpia del programa. Abans d’interpretar La Balada de la Nova Solveig de Casals, Montserrat Seró va dedicar unes paraules a la Mariona, una de les tres filles de Conxita Badia protagonistes de la cançó i que ha mort recentment. Al tram final, sonaven la lletra i les notes delicioses de T’estimo i T’estimo tant. Ens els bisos, el trio va interpretar La noia de l’Empordà i la samba Azulão. Va ser aleshores quan es va cloure amb aplaudiments llargs i intensos un espectacle de diàleg musical entre el mestre Pau Casals i la seva musa, Conxita Badia. La complicitat entre tots dos era evident i ho demostra un carta de Casals del 1953 a Badia: «Tot el que he escrit per a veu de soprano ha sigut pensant en tu». D’altra banda, la soprano havia arribat dir que «la meva respiració és l’arquet de Casals».