Va ser el primer home llevador de les comarques gironines i avui és el guia-professor de les classes prepart de l’Hospital de Figueres, un servei per a persones gestants que té tanta demanda que s’han fet dos grups setmanals.   

Va ser el primer llevador a les comarques gironines. 
Sí, vaig ser el primer d’arribar a la zona. Recordo que quan vaig fer una guàrdia a l’Hospitalet de Llobregat, tant la ginecòloga com l’anestesista van venir a veure’m per saber «com era un llevador» [riu]. I jo pensava: «soc una persona com qualsevol altra, no?». Ara, per sort, ja n’hi ha més.

Què va fer-lo deixar Xile per venir a treballar a l’Hospital de Figueres?
L’any 2002, a Xile, em vaig presentar per anar com a docent a Moçambic per formar llevadores. Em van acceptar, però finalment em van retirar el permís pel fet de ser home: la formació era només per a dones i com a home no hi encaixava el perfil, per motius religiosos. Ho tenia tot preparat per marxar i, un dia, buscant a Google, vaig veure un anunci de l’Hospital de Figueres que buscava llevadores. Jo tenia ganes de sortir de Xile, així que hi vaig trucar i vaig parlar directament amb la Maria Martínez, que ara és la meva cap. Li vaig exposar la meva situació, em van fer una oferta i vaig venir. El procés no va ser fàcil, perquè vaig haver d’homologar el títol. A Xile, la carrera de llevadora és exclusiva: estudiem obstetrícia i infermeria per separat. Aquí, per fer de llevador, cal ser infermer i fer una especialitat. Vaig haver de fer la part d’infermeria i vaig estudiar a la Universitat de Girona. Vaig trigar uns tres anys a aconseguir-ho i la veritat és que em va anar molt bé, a la UdG. Aquest agost farà 21 anys que soc a Figueres.

Què el va atraure de la professió?
Sempre m’havia volgut vincular al món sanitari. Volia fer infermeria, però pels punts dels exàmens no em donava, així que vaig entrar a obstetrícia. A Xile són cinc anys de carrera, i allà hi ha molts homes que estudien obstetrícia, eh?

El seu és un sector molt feminitzat, un fet que passa poc. 
 Sí, encara ho és. Tot i això, a Madrid hi ha molts llevadors, i també a Vic, Girona o Palamós. Crec que el més important no és el sexe de la persona que t’atén, sinó la comunicació, el contacte, el saber mirar als ulls i posar-se al lloc de l’altre. Un llevador et guia. L’actriu principal és la dona, la mare. La nostra missió és ajudar, acompanyar, fer costat amb un bon diàleg perquè el part sigui el millor possible.

Ha sentit mai diferències en el sector pel fet de ser home?
No. Cap problema. I si n’he tingut, han estat tan poc rellevants que són irrisoris. No val la pena ni esmentar-los.

Què és el més bonic de la seva professió?
Després de 38 anys, encara m’emociona assistir un part. Arribar a casa pensant que he fet alguna cosa bonica i que se’m posin els ulls brillants és molt important per a mi. M’omple. També hi ha parts difícils, moments complicats. Cal saber llegir cada situació. Una altra cosa molt bonica ha estat veure com el pare —o l’acompanyant— s’ha anat integrant al procés, no com a actor terciari, sinó com a figura secundària però essencial. L’energia que es crea en una sala de parts és increïble, hi ha un vincle entre el nadó, la mare i l’acompanyant que és preciós.

Com valora les classes de preparació al part, que a Figueres tenen molt d’èxit?
Per a mi són fonamentals. Es nota molt quan una dona o una parella les ha fet. I no ho dic només jo com a guia de les classes, ho diuen les companyes. Les mares arriben amb coneixements previs, amb vincles creats, i això facilita el procés. Entendre què passarà et dona confiança. Sobretot per a primeres mares o dones que han tingut una cesària i volen intentar un part vaginal. I no només es parla del que és bonic: també s’expliquen les complicacions, les urgències, tot el que pot passar.

Actualment, el pla de part també és molt important. Què en pensa?
Fa temps que el fem. Per a mi, un pla de part és un diàleg entre el pacient i el professional. No tot el que es demana es pot complir. No tenim una banyera amb llums, a Figueres, però podem oferir una dutxa privada, una pilota, un matalàs, teles... El pla t’ajuda a expressar el que vols, però cal entendre que en el moment del part potser voldràs una altra cosa. És important la flexibilitat i l’escolta.

Ara que per fi hem posat nom a la violència obstètrica, parlem poc de la violència que pateixen els professionals. S’hi ha trobat? 
No m’hi he trobat directament, però em sap greu veure cartells a l’hospital que diuen «no em maltractis». A vegades tenim barreres com la idiomàtica, que ens dificulten comunicar-nos amb algunes pacients. Hem après a gestionar-ho amb làmines de dibuixos, Google Translate, o amb l’ajuda dels acompanyants. Però sí, la llengua és una barrera real.

Quants parts hi ha a l’any a l’Hospital de Figueres?
Uns 750 parts l’any, de mitjana. Això són dos parts al dia, però hi ha dies que en tenim cinc i d’altres que no en tenim cap. Cal pensar que no només ens ocupem dels parts, també ens ocupem d’urgències obstètriques, el postpart, i suportem urgències ginecològiques. 

Una de les novetats és el grup de postpart. Ja està actiu?
Ara ha començat el grup de postpart amb una companya llevadora. Encara falta que la gent conegui el grup, però és molt important el retrobament amb les companyes per veure l’evolució, compartir la teva experiència... El postpart és complicat i hi ha molts factors: la teva pròpia recuperació emocional, la lactància, que no és fàcil, tornar al teu cos d’abans de l’embaràs, que tampoc és fàcil... Tot es conjuga i aquest grup treballa tots aquests factors.