Hi ha un tòpic prou arrelat que neix amb una fita clara: combatre l’edatisme. És aquell que diu que ‘l’edat només és un número’, una sentència que també deixa anar en Paco Pérez, de 61 anys, quan rememora el partit que va jugar dissabte passat defensant la samarreta del Vilafant, equip del grup 1 de Quarta Catalana del qual també n’és l’entrenador. Sense res en joc i amb els dos equips instal·lats a la zona mitjana-baixa de la taula classificatòria, el matx va oferir un fet històric en el futbol federat català: la participació d’un jugador de més de 60 anys. Ara bé, la seva experiència no va servir per evitar la victòria del Selvatans, que es va imposar per 7 a 4 amb un hat-trick d’un altre veterà il·lustre de casa nostra, Romà Brusés, de 47 anys.

En qualsevol cas, el debut de Pérez va estar entrellaçat a les circumstàncies. Ho reconeix ell mateix: «Hi havia molts jugadors lesionats i sancionats i havíem de fer l’equip», detalla en Paco, que malgrat tot no va poder ajudar gaire estona als seus companys: al minut 24’, mentre es disputava la pilota amb un contrincant, va notar una punxada a l’adductor de la cama dreta i no va poder continuar. Fins llavors, havia tingut «bones sensacions» damunt la gespa, amb el dorsal 7 a l’esquena, i això que feia un bon grapat d’anys que no es calçava les botes: «Feia més de quaranta anys que no jugava». 

El vincle que uneix en Paco amb el futbol s’entén, sobretot, des de la banqueta, com a tècnic. Després d’una llarga trajectòria, avui és entrenador al futbol base de l’Esplais i, també, al Vilafant, però en aquest darrer cas vestit (i oficialment amb el rol) de jugador –a la Federació Catalana de Futbol consta com a entrenador de l’Esplais–. Des d’una perspectiva oficial, a Vilafant l’entrenador és Santi Masó, tot i que a efectes pràctics el paper d’aquest és de delegat. 

SENSE PRESSIÓ. El retorn de Pérez va ser breu, però excepcional. De totes maneres, el protagonista reconeix que no li va poder la pressió: «En el moment de sortir a jugar no vaig pensar que era el jugador més veterà en disputar un partit». I és que quan l’àrbitre va marcar el xiulet inicial es va dedicar a fer el que ha fet sempre: defensar els interessos del seu equip. Aquesta vegada, però, ho va dur a terme trepitjant el terreny de joc. Demostrant que l’edat només és això, un número, i que la il·lusió pesa més que qualsevol data de naixement.