‘Abisme’ és el títol del sisè disc d’estudi de Blaumut. Un treball que va donar a conèixer en dues parts. Un capítol inicial format per cinc cançons i una segona part amb cinc temes més que arrodoneixen un disc que explora el concepte d’enfrontar-se a allò que desconeixem des del punt de vista de la curiositat i la intuïció, deixant al descobert tot el que ens genera i ens remou aquest procés. Relats poètics que es mesclen amb unes polides i brillants melodies de pop, marca de la casa, amb incursions en sonoritats d’altres gèneres.

 Divendres actueu al Castell de Peralada. Què ens hi oferireu?
Ens trobareu presentant el nostre sisè disc: Abisme. Tenim moltes ganes de venir, l’Oriol Aymat sí que hi ha estat fent alguna cosa, però nosaltres no i ens fa molta il·lusió.

Abisme, un disc presentat en dues parts. Cinc cançons inicials i cinc temes que el completen.
Sí. Avui dia quan es publica un disc passa gairebé desapercebut. Trigues una mitjana de dos anys a fer-lo, composar, arranjar... I en deu minuts queda obsolet... Vaig pensar que seria una bona forma. Cinc cançons perquè es puguin pair. I ens ha funcionat molt bé, la veritat.

Estem sobresaturats musicalment?
Sí. Una part de la música és d’escoltar i llençar, la qualitat no importa, sinó la quantitat. Poc té a veure amb un àmbit artístic. Hi ha gent que fa fast food cultural, i d’altra que fa música brutal, que busca tenir més fons.

Blaumut sense cap mena de dubte és d’aquest darrer grup. 
El que busco és comunicar coses. A la lletra li dono molt de pes, també a les melodies i als arranjaments, però la lletra la treballo moltíssim.

Precisament, la lletra d’Abisme, el tema que comparteix nom amb el disc, acaba amb un reguitzell de preguntes molt reflexives.
Al final estem portant la societat a un lloc on és bastant incòmode viure. No tenim moment d’assimilar les coses. Hi ha moments que cal parar, pensar les coses, mirar on som ara i on volem anar. Aquestes preguntes són això: situar on et trobes i pensar d’una forma més sana i no anar «como pollo sin cabeza» que diuen.
 
Aturar-se i mirar enrera com a Miopia: «mirar un segon pel retrovisor, tot queda lluny i tinc miopia»?
Hi ha un paral·lelisme entre la miopia i els records. És el que ens passa als miops, si et treus les ulleres veus borrós el que queda lluny i et fas una imatge mental del que hi ha. Amb els records també fas el mateix, no es ben bé el 100% del que va passar.

Abisme és el treball més reflexiu de Blaumut?
És el que visc ara, el que necessitava explicar. M’hi sento molt identificat i estic molt content amb el conjunt que n’ha sortit. 

Com és aquest procés creatiu?
Ho treballo tot aquí a casa, la música i la lletra són meves, però no tinc un mètode específic, va sorgint. No sé com explicar-ho exactament, són moltes hores de feina. Pràcticament amb horari d’oficina i anar creant. 

Com culminen?
Un cop està més o menys maquetada, el que m’imagino jo ho passo als companys. L’Oriol fa els arranjaments i la resta de companys aporten amb la seva forma de fer.

Aquest disc en format de 5+5 ha funcionat. Els següents seran així?
No ho sé com ho farem a partir d’ara. Cada disc el plantejo diferent. No ens lliguem a res. No mirem que es porta, ni quin és el productor de moda, ni quina és la forma de fer que toca.

Treball honest.
A cada disc fem el que ens ve de gust. És tracta de mirar enrere i estar content del que has fet, amb els teus encerts i els teus errors. Això és el que ha fet que Blaumut soni com ha sonat fins ara. Potser el proper disc no té res a veure amb la forma de fer d’aquest.