Des del 2017, Bech ha treballat per posar al centre de l’espai museístic les persones. Divendres passat, l’equipament va reobrir les portes i en aquesta entrevista parlem de com s’ha executat el projecte i com s’ha treballat l’arrelament del públic. 

Quan va entrar com a nou director, va dir-nos «l’art és important, però hi hem de poder jugar». Veient el museu d’avui, heu jugat?
Hem jugat molt i ens ho hem passat molt bé a través del projecte de participació i tenint molt present que havíem de posar la gent al centre. Tinc entre cella i cella que no hem de perdre el vincle amb la societat i crec que s’estan fent moltes coses en l’àmbit de Programes Públics i tots els museus estem treballant en aquesta línia, però amb les exposicions de col·lecció, i és una opinió molt personal, encara tenim una certa distància amb les audiències. El que hem volgut amb aquest nou relat és trencar les barreres i parlar del que interessa i preocupa. 

I obrir-lo a tothom. És així? 
És per a tothom. Jo aquest projecte l’he presentat a molts llocs perquè és un canvi important i havíem d’estar molt convençuts del que fèiem. Inicialment, la gent se sorprèn i li agrada perquè li provoca un cert interès a través de les peces i els textos, que penso que fascinen perquè són molt emotius. Crec fermament que a través de l’emoció es crea coneixement i també creem vincle. I si alguna cosa hem de fer els museus és crear coneixement i vincle. 

I en aquest sentit, l’art és molt ampli. 
En una entrevista vaig fer una afirmació que després vaig pensar «ai, mare meva» que era: «estem acostumats a parlar de l’art a través de la història de l’art». A mi m’interessa molt, ja que vaig estudiar història de l’art, tot i que entenc perfectament que al meu pare o als meus amics no els interessi. Però, si els parlo de desig, de caminar, de descobrir el paisatge, d’emergència climàtica i es veu un bosc cremat... aquí hi ha un xoc emocional. 

I el fet que no sigui cronològic també desperta interès. Com s’ha aconseguit? 
Estem exposant la Tura Sanglas (1992), que és insultantment jove, o l’Eudald de Juana i l’Ignasi Blanch amb peces del 2024, crec que encara no en tenim cap del 2025, però amb això vull dir que si fas un discurs cronològic, amb l’abast cronològic que tenim que contempla 4.500 anys d’història, no és fàcil. Això pot fer-ho el Met de Nova York o el MNAC perquè tenen una gran col·lecció. Nosaltres tenim la cronologia de manera desigual, ja que podem tenir unes peces molt potents d’una època, però d’altres que no ho són tant i és complicat. 
 
Què ha estat el més difícil de lligar?
Escollir les peces i fer-ne la selecció. N’hi ha hagut moltes que no s’han exposat perfalta d’espai. Hem volgut que hi hagués els mateixos artistes que hi havia a l’exposició que clausuràvem, però afegint-ne molts més. Ara trobes Tura Sanglas, Carme Sanglas, Denys Blacker, Jordi Puig, Eudald de Juana... artistes que encara estan actius.

En la concepció del nou espai museístic, la participació ciutadana ha estat clau. Què us transmetien?
Volia que hi hagués molta diversitat i per això vam organitzar taules participatives molt diverses. Hi havia diversitat sexual,  de gènere, cultural... i el que ens deien és que Figueres és una ciutat molt diversa. I és cert, és ricament diversa i ens cal parlar en positiu de la diversitat. Hi ha discursos racistes que estan arrelant molt fort i penso que el museu i les institucions públiques tenim la obligació d’intentar revertir aquest discurs. Un dels moments que no oblidaré va ser veure com un petit es va fixar que a l’entrada hi havia una paraula escrita en àrab i es va posar molt content. En aquell moment m’hauria posat a plorar i vaig pensar «és això». Ell es va sentir representat i això és identitat.

Què manté el Museu de l’Empordà d’avui del que va inaugurar-se el 1946?
Gran part de la seva col·lecció, la voluntat de posar l’Empordà al centre i, en aquest cas, la gent de l’Empordà. El que m’agrada molt és el vincle que es fa amb persones relacionades amb el món de l’art i la voluntat que hi ha de donar, cedir o aportar a la col·lecció. 

Preparant el nou equipament, què és el que més us ha cridat l’atenció?
Sobretot m’agrada l’anècdota que explica el nen que va trobar la destral plana. El museu tenia una destral del 1900-1600 aC de l’edat del bronze i es va fer una publicació a xarxes o al diari que ensenyava aquesta peça i ens va trucar un senyor, en Baldomé Pujol, dient que aquella peça havia estat seva i volia explicar-nos la història. Va venir i, quan estàvem preparant la nova exposició, vaig dir-li a la conservadora, la Teresa Miquel, que volia gravar la història i que l’expliqués aquell nen que ara té seixanta i tants anys. Ell ens explicava que quan era petit estava jugant a tirar rocs i en va tocar un de diferent. El va portar al mestre de l’escola i va dir-li «això és el que ens vas explicar l’altre dia a classe?» El mestre s’ho va mirar i va dir-li que no ho podia saber. Al cap de set o vuit anys, el mestre i un arqueòleg, en Joan Ruiz Solanes, li van demanar si encara tenia la peça guardada.

Sense saber res. 
Sense saber què era! Per tant, ja tenia un vincle amb aquella peça perquè els seus pares van canviar de casa i ell es va endur la peça. Així, quan li van anar a buscar el mestre i l’arqueòleg els hi va donar perquè ja es podia investigar i van veure que sí, que era efectivament una destral plana de l’edat del bronze i no en va saber res mai més, res fins que va veure la publicació. Llavors, va venir, ens ho va explicar i va dir-nos que no venia a reclamar res perquè creia que havia d’estar aquí al museu. Per a mi, aquesta anècdota és molt maca. Al vídeo, explica que quan va venir i va veure la peça, que feia cinquanta anys que no havia vist, la Teresa la va treure d’una bossa, li vam donar uns guants perquè la toqués i ell pensava «mare meva, em doneu uns guants per tocar-la, si sabéssiu el que ha passat aquesta peça!». El que també serà molt interessant és un vídeo que hi haurà més endavant, però encara no puc dir res. 

Què hi ha d’Eduard Bech en aquesta nova mirada del museu?
Ostres! No ho sé, però potser és el com ho hem fet, és a dir, el fet de fer un procés participatiu és Eduard Bech Vila.