Per a la Ion Alberch, poder córrer damunt del tartan d’una pista ha estat, sobretot, una alliberació. Al cap i la fi, la seva història es podria replicar en molts altres casos de moltes altres dones. Vegem-ho. Primer de tot cal identificar una nena, que més tard serà una noia, que se sent atreta per l’atletisme. Però fa una passa enrere  temorosa, perquè el context social li retreu que es tracta d’una pràctica «poc femenina». En qualsevol cas, ella no para de córrer: primer en gimnasos i més endavant, quan la confiança ja s’ha entaulat, al carrer. Ni els comentaris masclistes l’aturen; de fet, són un al·licient per anar sumant quilòmetres.

El relat particular de la Ion va prendre embranzida fa tres anys, quan en tenia 70. Aleshores va passar a formar part de l’Associació Atlètica Figueres (AAF), i això va fer tangible un anhel: «Només volia gaudir dels entrenaments i trepitjar pista; no tenia cap idea ni de la tècnica ni de la normativa, simplement desitjava entrenar».

I, certament, la progressió ha estat fulgurant. L’any passat ja va penjar-se medalles al Campionat de Catalunya en les modalitats de 100 i 200 metres, mentre que aquesta temporada ha debutat als 3.000 metres marxa coronant-se campiona en la categoria de M-70 i certificant, d’aquesta manera, una evolució encara més meteòrica: «Fa només dos mesos que faig marxa gràcies al meu entrenador, Fausto Augusto Godínez, que va notar que tenia condicions», explica la Ion, que també rememora perfectament les sensacions abans d’obtenir el triomf: «Durant la cursa em vaig sentir atleta, i quan vaig travessar la línia d’arribada estava satisfeta per haver acabat i, sobretot, d’haver-ho fet en plena forma».

Ni el podi ni la notorietat competitiva és la seva fita, però. Ho justifica tornant a l’essència del seu vincle amb l’esport: «La victòria no és el més important. L’objectiu era participar i trepitjar la pista en competició: és això el que em fa sentir atleta».

I també la fa sentir atleta l’entorn. Des dels consells i la confiança de l’entrenador fins al suport dels companys del club, que l’esperonen a continuar. I aquest lligam, esclar, es fa ferm en la preparació, que esdevé el pal de paller que estructura la seva trajectòria atlètica: «És en els entrenaments on es guanyen les medalles que després es recullen a les competicions».

INFLUÈNCIA TRANSVERSAL. La Ion també ha obtingut la mínima per participar en el Campionat d’Espanya, però el seu desig no s’aferra al cronòmetre, sinó al trepig. Un trepig transversal: «L’esport és la manifestació de la meva vida perquè m’ajuda en tots els aspectes: em millora la salut física i fortifica el meu estat mental». 

A partir d’aquí, el full de ruta ha de combinar l’entrenament i, també, la competició, que és «un estímul per no acomodar-se, millorar i poder avançar cap endavant». És d’aquesta manera com la Ion continuarà corrent i corrent, ara ja consolidada damunt del tartan, i podrà inspirar molta gent a creure que els somnis no tenen edat ni barreres. Perquè córrer, en el fons, sempre ha estat una forma de llibertat.