Hi ha miracles que s’anuncien, que no arriben d’imprevist. Acostumen a ser fets que tampoc s’atribueixen a causes divines o intangibles, sinó que més aviat responen al treball i a la perseverança que han bastit una trajectòria durant anys i panys. Un d’aquests miracles, precisament, s’il·luminarà des del Far d’Empordà aquest cap de setmana.

Ens l’hem d’imaginar assegut al pupitre i alçant el dit tímidament, amb les galtes concentrant la vergonya, però convençut de voler cridar l’atenció amb una intervenció que serà excepcional. Aleshores, desenes d’ulls se li clavaran al rostre. Centenars d’ulls. I tota l’expectació es convertirà en consideració quan es difongui el missatge principal: reconèixer una llarga vida secular.

Malgrat que l’escola El Far d’Empordà ja ha festejat algunes accions en honor a l’efemèride, el centre organitza aquest cap de setmana –dissabte i també diumenge– el gruix de les propostes per commemorar el seu segle de camí. Cent anys des que es troba a l’emplaçament actual, al carrer Pau Casals de la localitat. Cent anys d’una escola petita, pública i de poble. 

UNA HISTÒRIA AMB BATZEGADES. «És un petit miracle», apunta la directora, Rosa Maria Moret, que recorda que la llavor d’aquest projecte encara es remunta més enrere, concretament fins al 1791, quan el prevere llersenc Francesc Miró va començar a ensenyar les quatre regles bàsiques a la mainada del poble i del veïnat de l’Oliva.  No va ser fins que va arribar el curs 1924/25 que l’Ajuntament va decidir comprar l’edifici actual, la pairalia de pagès de can Dalmau, per incloure-hi entre altres equipaments las Escuelas. «L’escola ha pogut sobreviure com moltes altres dels voltants, mentre que d’altres –a Vila-sacra, Siurana, Pedret i Marzà, Rabós d’Empordà, Cantallops...– van haver de tancar», subratlla Moret.

La directora precisa tres moments cabdals que descriuen la resistència del centre davant moments de crisi: els moguts anys vint i la consegüent mobilitat agitada de mestres a les escoles rurals, que acabava derivant en poques matrícules; els espetecs de la Guerra Civil i les seves conseqüències i, sobretot, l’època dels noranta, quan aquest equipament del Far va perillar més que mai perquè moltes famílies van optar per desplaçar-se a Figueres. Aquest darrer període s’entrellaçava amb uns anys –a partir dels vuitanta– en el qual diverses famílies d’ètnia gitana es van establir al Far d’Empordà, i de fet van ser els fills d’aquestes parelles nouvingudes qui van registrar la majoria de les matriculacions d’aquell temps. «A finals dels noranta hi va haver un moment molt crític: onze alumnes matriculats, que no era una xifra real, només era oficial, perquè realment només n’hi havia nou», diu Moret. 

En aquest instant, l’Ajuntament va demanar a les famílies si tenien intenció de continuar endavant o no, per saber si caldria invertir en el centre o bé tancar-lo. I aquesta qüestió va resultar decisiva: «Dues o tres famílies van fer un esforç per provar-ho, i això va ser el punt d’inflexió per propiciar un canvi». Des de llavors, es va apostar fermament per aquest model d’escola, incorporant mestres que s’hi aferraven, i entre totes i tots van mantenir dempeus el llegat pedagògic d’un centre que té entre els seus pilars bàsics el català i la metodologia dels projectes interdisciplinaris. Avui, l’escola compta amb un centenar d’alumnes i un claustre format per una dotzena de professionals que «creuen i s’estimen el projecte». 

UN PATI A LA PLAÇA DEL POBLE. «El tancament d’una escola en un poble és la mort d’aquest poble», sentencia Moret. Ho puntualitza per justificar l’arrelament que té un centre en un nucli. En tot cas, el vincle s’ha anat modificant: els primers anys, sobretot durant la postguerra, no hi havia tantes opcions per escollir i esdevenia un enllaç robust i indestriable, mentre que actualment els embats de la globalització no han impedit, almenys en el centre del Far, que es continuï creant xarxa més enllà de les aules.

Pel que fa als reptes de futur, Moret els deixa palesos: «Ser una escola acollidora, un servei públic d’aquest poble i mantenir la qualitat d’ensenyament». Aquest darrer punt el considera especialment essencial. «És un factor bàsic; els nens s’ho passen bé, aquí, però també venen a treballar igual que ho fem nosaltres. L’ensenyament ha d’estar fonamentat amb l’esforç, el treball i la col·laboració i participació de tota la comunitat educativa», ressalta. «La nostra filosofia no va de modes, sinó que es basa en l’arrelament real amb l’entorn: el menjador és el local social i els patis són les places i parcs del poble; des de ben petits aprenen a ser responsables, a tenir ordre i disciplina», afegeix.

LA CELEBRACIÓ. Cent anys no es fan cada dia, i això prou que ho saben a l’escola El Far d’Empordà. El plat fort arribarà aquest cap de setmana, tot i que prèviament ja s’han anat impulsant iniciatives com ara un enorme mural cronològic de Diana Taubin; un audiovisual amb testimonis de totes les èpoques que es projectarà diumenge o la recuperació d’un antic camí que resseguien els menuts, molts anys enrere, per anar cap a l’escola primigènia, la que es trobava en el veïnat de Fortianell, a Fortià, quan el Far formava districte escolar amb aquest municipi i Riumors. Pel que fa a la jornada de dissabte, que compta amb el suport de l’Ajuntament i l’Associació de Mestres Rosa Sensat i està pensada pels mestres, tot i que s’obrirà a tothom, comptarà amb la participació de referents pedagògics com ara Xavier Besalú i Fernando Hernández. Diumenge, per la seva banda, el deix festiu serà més popular, amb la descoberta d’una placa commemorativa i el respectiu parlament de les autoritats. No serà la cirereta del pastís, perquè al juny es repartirà una revista que aglutinarà totes les activitats del centenari per deixar constància del projecte interdisciplinari que s’ha fet.