No fa pas tant els boscos de l’Albera i les Salines abrigaven un bon reguitzell d’oficis forestals, molts dels quals desapareguts i d’altres que s’han anat apaivagant o reformulant seguint el compàs d’un progrés impassible. Un dels jornals que encara es manté dempeus és el de la pela del suro, de caràcter estacional i focalitzat, sobretot, al vessant sud dels boscos alt-empordanesos.

Les colles de llevaires –i, per tant, de traginers, un menester intrínsec– han trepitjat durant dècades els corriols i pistes dels voltants dels pobles repenjats a la serra. A Cantallops encara hi feineja un grup que té una certa excepcionalitat. Ho detalla en Miquel Brugués, qui ja fa més de vint anys que aprofita els estius per agafar la picassa i dirigir-se a les suredes immediates. Explica que a diferència de les altres colles dels rodals, formades especialment per gent que ve de fora –brigades puntuals amb treballadors d’Andalusia o de països com el Marroc–, la de Cantallops té una essència de proximitat: els seus integrants són del mateix poble, però també de nuclis veïns com Maçanet de Cabrenys, Agullana o Vilabertran. 

Però abans d’endinsar-nos-hi, agafem context. «Les primeres fàbriques de suro del país es van fer a la frontera, a llocs com Cantallops o Darnius; en vam aprendre de França, on ja hi havia una indústria», detalla en Miquel, que alhora fa referència a les propietats de les nostres forests i dels estralls que causen les sequeres: «Les Salines és una zona especialment bona, però el canvi climàtic ens perjudica: necessitem que faci calor, sí, però també que prèviament hagi plogut bastant, i aquests estius extrems i càlids no ens ajuden». Un parell de xifres il·lustren el context sufocant: amb la poca pluja dels últims anys la producció s’ha reduït una quarta part, passant dels 2.000 quilos diaris d’abans, quan hi havia abundor d’aigua, als 1.500 d’avui.

RENDIBILITAT I PATRIMONI IMMATERIAL. En Miquel i uns altres cantallobencs, en Miquel Serrano i en Jordi Iglesias, van començar a llevar el suro proper ara fa vint-i-pocs anys. Eren estudiants i aprofitaven la temporada estival per fer la primera pela, mai millor dit. Brugués recorda que la colla d’aleshores estava formada per gent més aviat gran i avesada a pencar entre la boscúria. Tots dos van resseguir la trajectòria gradual que caracteritza un ofici: els primers passos els van fer com a aprenents; més endavant van fer de traginers i, finalment, van començar a llevar suro amb la destral empordanesa.

Des de llavors en Miquel no se n’ha desvinculat. De fet, fa cinc anys va fer un pas endavant: es va parar per ell i va començar a dirigir una colla que pot arribar a la desena de membres. Un col·lectiu relativament jove, d’altra banda: hi ha gent que ronda la vintena i la trentena, mentre que els més grans amb prou feines superen els cinquanta. Per poder-s’hi dedicar, això sí, contemplen la feina com una activitat addicional i complementària: entre altres perfils, a la colla hi ha un jardiner, un bomber o un agricultor encerclat d’oliveres, i quan arriba la temporada d’estiu destinen el jornal al suro.

Més enllà d’una voluntat econòmica, que hi és present, també es tracta d’un altaveu etnogràfic, perquè fa perviure un ofici molt arrelat, sobretot entre els segles XVIII i XX. «Volem mantenir una tradició treballant de la mateixa manera que ho feia la gent abans: tenint cura dels arbres, sense ferir-los, i mantenint una bona relació amb els propietaris, basant-nos en la confiança», diu en Miquel abans de fer un apunt geogràfic: «Les suredes catalanes són boscos molt densos amb arbres petits o mitjans, mentre que a Andalusia, per exemple, hi ha molta menys densitat forestal, però els arbres són molt més grans; això també repercuteix amb la tècnica: aquí treballem més a palanca, i ells, a cops». 

«Hi ha una part romàntica, en tot això, però cal tenir en compte que és una feina físicament dura: la calor, les pujades i fer-se camí pel bosc no és senzill; el més important és que hi hagi entesa entre els peladors de suro, l’administració i els propietaris forestals, només així es pot treballar d’una manera honesta i conscient», afegeix Brugués.

I és aquesta la filosofia que defineix la nova generació de peladors de Cantallops, un grup que va aprendre l’ofici dels antics veïns del poble, molts dels quals ja morts, i que al seu torn també va transmetent els coneixements a les noves fornades. Gent del poble treballant als boscos que abracen el poble. Perquè la picassa no només lleva el suro, també afaiçona el patrimoni popular. «Som la resistència surera», conclou en Miquel.