Fa dies que passo per davant. I avui no me n’he pogut estar. Què són aquestes escultures?
Treballo aquí a casa, no tinc un taller. 

No li fa falta un taller més gran?
No, les figures no tenen esquelet. Vaig tallant peça a peça i les vaig ensamblant.

Com, com?
Sí, vaig agafant  peces i de mica en mica tot va agafant forma. No tenen res a dins. No tinc esbossos.

No dibuixa les peces prèviament?
No. Recordo, al principi, que em deien: per què no ho dibuixes? I jo deia: no sé dibuixar. Jo et puc fer un retrat teu modelat en fang, però dibuixat no. 

Quan va començar?
Mmmm... Em va començar a interessar quan tenia 10 anys [riu]. Soc argentí i vaig emigrar el 89. Era paracaigudista i vaig caure a Empuriabrava. La idea era anarme’n a Barcelona, volia conèixer Gaudí i aprendre. Però a Falgas necessitaven un escultor i mira, 35 anys...

Què hi feia exactament?
Necessitaven algú que els fes els cavallets, els jocs... Allà vaig agafar molt d’ofici. Només  necessitaven l’original sense importar el material. Havien de treure un motllo per poder fabricar en sèries. Així vaig poder treballar amb diferents materials: ferro, polièster, fang, cartró. I ara treballo principalment amb placa galvanitzada, però també algunes coses amb cartró.

Moltes creacions originals seves deuen estar per tot arreu.
Sé que el primer original és meu i ja en tinc prou. No em posaré tiquis-miquis, al contrari, m’agrada veure-ho a molts llocs. De fet ,a Falgas hi havia un equip que dissenyava, i venien a mi i jo m’encarregava de fer-ho. A poc a poc. Peça a peça fins a ensamblar-ho tot.

I ara fa el que vol?
Sí i no. Moltes coses me les demanen. A vegades no m’agrada fer-les però les acabo fent. Especialment si són amics i coneguts. Però cada vegada més vaig fent coses que em venen de gust, de mica en mica vaig omplint casa meva. I quan ve algú que ho veu i ho vol, jo l’hi venc. El que em passa és que no puc parar de fer coses.

Veig que no només hi té escultures fetes de metall.
No. Ara per Nadal he fet molts objectets amb cartró. També en faig per a atrezzo de teatre, per a carrosses... Aquest pop d’aquí està fet de malla metàl·lica de galliner. També hi ha peces amb filferro... Fa un temps que em porten taules de surf velles perquè les pinti. Una vegada tens l’habilitat, pots treballar en el que vulguis. 

El motorista de l’entrada és espectacular.
Això de la moto, ho vaig fer perquè un noi d’un poble proper va patir un accident mortal a Xerès... I bé, va quedar tot el poble molt afectat. Aquesta és l’única peça que té «esquelet», ja que vaig partir d’un xassís real de moto. 

Hi ha alguna peça de la qual se senti més orgullós?
No podria escollir-ne una. Totes tenen alguna cosa. Un holandès em va demanar seixanta formigues molt petites i em vaig trobar amb el problema de no saber on posar el clau d’unió. Al final vaig decidir fer-ho d’una sola peça.

Imagino que s’ha trobat amb reptes molt complicats.
Hi ha treballs ben parits i mal parits. Alguns d’ells t’hi poses i van sortint, i d’altres has d’anar donant voltes i voltes. Per exemple, una empresa londinenca que es dedica al sector dels embarassos em va demanar precisament això. Una dona embarassada. I com faig jo una dona embarassada?
Em feia por que s’assemblés a un robot i vaig decidir acompanyar-la amb papallones. Els va agradar tant que després em van demanar una dona donant de mamar a un nadó, i també vaig fer-ho. 

Les seves obres, doncs, estan també fora de les nostres fronteres?
Sí, hi ha peces aquí a prop, com a la Churrasquita, l’Hotel Garbí o el 5 Sentits, però també a Sudamèrica, els Estats Units, Tailàndia... I a tots els llocs d’on són els turistes que s’aturen i em compren peces.

Vaja, amb peces a tants llocs m’imagino que també ha rebut bastants premis.
No. Cap [riu]. És normal, mai m’hi he presentat. No sé com definir el que faig jo, si és pintura, escultura... Diria que metall modelat. Seria escultura, però la majoria de vegades els concursos especifiquen si és de marbre, fusta, polièster...