En aquesta entrevista parlem amb el protagonista i director del film El cas Àngelus, la fascinació de Dalí. Ens explica que ha complert un dels seus somnis de nen. Fill de la Vall de la Santa Creu, des de jove sent també una fascinació pel geni empordanès, Salvador Dalí. 

Què en sabia de l’obsessió de Dalí per l’Àngelus de Millet?
Soc nascut a la Vall de la Santa Creu (al Port de la Selva) i des de ben petit he mamat la figura d’en Dalí. Tot va començar quan Carlos Saura va fer la pel·lícula Buñuel y la mesa del rey Salomón i em van donar un paper de repartiment per interpretar Dalí, i després també vaig fer una obra de teatre sobre el pintor que era més comèdia, però tenia moltes ganes de fer la meva visió de Dalí. A més a més, el meu padrí era en Joan Francesc Burgas i Calaf, que va ser secretari molts anys de Marià Lorca a l’Ajuntament de Figueres, i era una de les persones més erudites del món dalinià, ja que col·laborava assíduament amb la Fundació Gala - Salvador Dalí. Va morir fa uns anys, però de ben jovenet ja me n’explicava moltes històries, entre elles la del Cas Àngelus. I em va fascinar perquè vaig veure la part més investigadora i literària de Dalí, més enllà del pintor i excèntric que el feia tan genial. Això se’m va quedar a la memòria i vaig dir-me: «si un algun dia puc fer una pel·li de Dalí, la faré sobre aquest cas». Vaig presentar el projecte a la Fundació i ens van donar el seu consentiment.  

Ha sigut complicada la gestió per obtenir el consentiment?
No, va ser tot molt protocol·lari. Vaig haver de presentar el projecte davant del consell de la Fundació Gala - Salvador Dalí durant tres hores, vaig rebre les preguntes pertinents, i nosaltres hem fet punt per punt la pel·lícula que vam presentar. Vam sortir amb el consentiment per fer-la i jo amb l’autorització oficial per a poder interpretar Salvador Dalí. És important això perquè a la majoria de pel·lícules que es fan sobre el geni, l’actor no té l’autorització ni el consentiment, perquè sovint els fa por dirigir-se a la Fundació. Però, si vas amb les idees clares i fas una pel·li que respecti la veritat i la figura del geni, no s’ha de tenir gens de por. Soc fan número u d’en Dalí i no faré res que pugui malmetre la seva imatge. 

En la seva interpretació veiem la part més humana i quotidiana del pintor. Com ha sigut interpretar-lo?
N’hem fet el doble joc. Com et deia, hem fet una pel·lícula que és el somni d’un nen de l’Empordà. Interpretar-lo és un repte i una responsabilitat artística total, sobretot en l’aspecte físic, tot i que és cert que el meu no s’allunya massa de Salvador Dalí. No som còpies, però des de petit ja em deien que m’hi assemblava. El treball ha sigut guiar-nos molt amb el Dalí de l’any 1963, i el vestuari ha ajudat molt. Vam fer dissenyar els mateixos vestits que feia servir el pintor aquell any. A partir d’aquí, va venir tota la feina d’intentar entendre psicològicament el Dalí d’aquella època, que és molt diferent del Dalí dels trenta o quaranta anys. Volia fer un Dalí quotidià, perquè la pel·lícula realment passa en un dia i no estem ni a Cadaqués ni Portlligat, estem a l’Empordà, i ell i la Gala són hostes d’una festa d’aniversari d’un amic, que és el seu metge. I ens trobem, per tant,  un Dalí més humà, però sense perdre aquella essència d’excentricitats que tenia. Tota la part del Cas Àngelus està basada en la història, ja que ell des de ben petit, a l’escola de dibuix de Figueres, ell va obsessionar-se amb una làmina del quadre de Millet i deia que aquell quadre no era el que veia, que hi havia alguna cosa darrere. Després, quan va anar a la primera exposició col·lectiva a París, es va passar més d’una hora mirant el quadre, que llavors estava exposat al Louvre. Al cap dels anys, quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, ell i la Gala eren a la badia d’Arcaishon (França) i ell durant tota aquella època va estar escrivint un tractat sobre el quadre i sobre el que es pensava que amagava. Perquè segons Dalí, quan descobrís el secret que amagava el quadre, descobriria els seus propis fantasmes, i li obririen la ment per saber el que li passava des de petit, des que estava al nucli intrauterí, ja que creia que el mètode paranoic crític s’iniciava allà, al ventre de la mare. 

I què va passar amb el tractat?
Doncs quan van haver de marxar cap als Estats Units, se’l va deixar en aquell hotel i fins al cap dels anys no en recupera el fil. Fins que el seu editor francès, Jean-Jacques Pauvert, va anar a la badia d’Arcaishon i, misteris o casualitats de la vida, es va hostatjar al mateix hotel que Dalí i, parlant amb el propietari, aquest va dir-li: «jo tinc una cosa de Dalí», i era el tractat, que havien guardat durant més de vint anys. Ell el va reeditar i és quan el periodista de Madrid s’interessa pel tema i li fa l’entrevista. Uns mesos abans d’aquest dia, Gala i Jacques aconsegueixen que el Louvre faci una prova de raig X al quadre davant de Salvador Dalí per veure què dimonis hi amaga, i la pel·li acaba en el moment que es fa la prova i es comprova que tenia raó. No diré què amaga el quadre perquè si no faria espòiler, però el deixa tan atònit i al·lucinat que fa que entengui quins són els veritables fantasmes i traumes que l’han portat a crear el mètode paranoic crític i això dona tota la veracitat a la seva pintura. 

Dissabte es va fer la preestrena a Cadaqués, i el 22 de novembre, als cinemes. Quins? 
Als cinemes que humilment vulguin cedir un espai al cinema català, que cada vegada és més complicat. Però estem il·lusionats perquè la pel·li anirà a un mínim de quaranta sales de tot Espanya. A Catalunya s’estrena en català i a Espanya, traduïda al castellà, menys les escenes que són en francès, que sempre es mantenen. És una pel·lícula en tres idiomes. A Madrid tenim tres sales i una és el Círculo de Bellas Artes. A més a més, inaugurarem la secció oficial del Festival Internacional de Cine Premios Lorca de Granada. I això és primícia, però ja ens han dit que tenim nominacions als Premios Lorca (millor direcció, millor actriu de llargmetratge, millor actor de llargmetratge i millor actriu de repartiment) i encara en falten algunes per sortir. Això ens serveix d’avantsala perquè els premis Goya se celebren allà. Però no em vull deixar de dir que el 16 de novembre també farem una preestrena a la Selva de Mar per als verkamistes, ja que el film s’ha fet amb micromecenatge. I, per a mi, la Selva de Mar és un  lloc molt especial perquè és on hi ha l’olivera que vam plantar sobre les cendres del meu germà Xavi.