Endinsem-nos un instant en un passatge de l’Odissea d’Homer. A partir dels versos 398 i següents, concretament. En el seu viatge de retorn, el llegendari rei d’Esparta, Menelau, descansa del mar embravit en una petita cova del Mediterrani, on observa com repunten les figures d’uns éssers fins aleshores desconeguts. Molt més tard se sabrà que aquella descoberta era la foca monjo (Monachus monachus), tot i que en els versos del poeta és presentada com la progenitura de la bonica filla de l’oceà, possiblement Amfitrite. La poètica d’Homer deia que els seus cossos amaraven l’entorn de l’olor més profund del mar. 

Anomenada també com a vell marí –especialment a les Balears–, aquesta foca singular de pelatge gris o marró i amb el ventre lleugerament més pàl·lid tenia el seu hàbitat a diversos punts de la Mediterrània, entre els quals el cap de Creus, però també se’n veien exemplars al Cap Verd, Madeira, les Canàries o a la costa nord-africana. La continuació del relat no brinda sorpreses majúscules: l’ésser  humà, en aquesta ocasió personificat amb la fesomia del pescador de l’època, va fer valdre una vegada més la seva condició de gran depredador i va limitar-ne la presència de manera dràstica, abocant-la gairebé a la desaparició.

«Actualment n’hi ha unes 600», comptabilitza el naturalista Jordi Sargatal, president de l’Associació d’Amics del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà (APNAE). Es reparteixen entre Grècia, Turquia, Madeira i Mauritània, i ja fa temps que es vetlla per a la seva recuperació, un procés que ha patit batzegades com ara la presència d’una alga tòxica que va provocar una gran mortalitat a la costa sahariana, ara ja fa uns quants anys. En aquest darrer emplaçament, precisament, es poden contemplar concentrades en coves esculpides per les fortes tempestes, uns aixoplucs que tal com detalla Sargatal «poden ensorrar-se en qualsevol moment». Es tracta, per tant, d’un hàbitat molt exposat.

LA RECUPERACIÓ. En el seu pregó d’ara fa nou anys per a la Festa Major de l’Escala, Sargatal feia públic un somni. Un anhel tanàtic, més aviat:  morir d’un «atac d’emoció, de taquicàrdia», veient un os del Pirineu creuant la mirada amb una foca mediterrània a la punta del cap de Creus. Per fer possible aquest desenllaç ja fa temps que treballa en la reintroducció de la foca monjo a casa nostra. Ho té entre cella i cella.

Quan estava al capdavant de la Fundación Territorio y Paisaje, l’ornitòleg i el seu equip van determinar que, a banda del Cap Blanc (Mauritània), caldria exportar petites colònies d’una quinzena o vintena d’exemplars a altres localitzacions. Ja aleshores es va plantejar el cap de Creus, però el projecte encara no havia agafat l’embranzida necessària.

No obstant això, la fita no ha defallit. De fet, últimament s’ha reforçat, i ho ha fet de manera transversal. L’any passat, a Madeira, es va celebrar una reunió emmarcada dins del Pla d’Acció Internacional per a la Recuperació del vell marí a l’Atlàntic Oriental, dins de la Convenció sobre les Espècies Migratòries, en la qual a més d’Espanya van participar Portugal, Marroc i Mauritània, així com diverses entitats, com ara la Fundació CBD-Hàbitat, pal de paller en la seva recuperació. Els agents protagonistes van convenir la idoneïtat d’impulsar colònies satèl·lit, que de moment ja s’han anat establint de manera paulatina en alguns punts –algunes ja han arribat a l’illa de Cabrera (Balears), per exemple–, a l’espera de confirmar bons resultats i poder arribar, així, al nostre litoral. «El projecte s’ha reactivat totalment, espero que en els propers cinc anys puguem tornar a tenir foques del Mediterrani», apunta Sargatal, que afegeix que el tema econòmic no ha de ser un escull: «Del que es tracta és d’aconseguir els animals i portar-los aquí, i després farà falta una feina de pedagogia: seduir i convèncer la gent; és moment de reconciliar-nos amb aquesta espècie i seria fantàstic tornar-la a veure a l’Alt Empordà, hi tenim un deute». El desig no és tan reculat, tenint en compte que les últimes referències es remunten uns cinquanta anys enrere.

Per fer-ho tangible, des d’APNAE es va elaborar un estudi de viabilitat que va determinar que l’indret escaient seria el cap de Creus. Per ser més exactes a la cala Jugadora, a Cadaqués, a les entranyes d’un Parc Natural del Cap de Creus que ja ha donat el seu vistiplau i ha ofert la voluntat col·laborativa. «Es tracta d’una cala situada a recer de tramuntana i llevant, i allà les foques podrien viure tranquil·lament un cop tinguessin el tancat: caldria tenir femelles embarassades o exemplars joves tancats durant un parell d’anys, de manera que poguessin parir a la cala i els petits poguessin créixer allà, habituar-s’hi», conclou.