Relatar la història de tres generacions d’una nissaga familiar en només dues-centes pàgines pot semblar un objectiu impossible d’assolir, però Laura Gost amb Les cendres a la piscina ens demostra que és ben possible fer-ho i aconseguir que el lector se senti arrossegat pel ritme dels esdeveniments seqüenciats per l’autora de manera aparentment desordenada, però que ens atrapa.

En la cinquena sessió del cicle Punt de Lectura, l’autora mallorquina va explicitar que el que ella ha volgut fer no és un relat centrat en la transformació de Mallorca des de 1953 fins a 2020 sinó que «Jo he volgut explorar quins efectes van tenir les transformacions socials d’aquest període tan intens de l’illa de Mallorca en la intimitat dels personatges» va explicar.

Guardonada amb el premi Proa de novel·la i amb el premi Maria Àngels Anglada, Les cendres a la piscina és una obra amanida amb contínues referències al món del cinema, al de la música i a esdeveniments col·lectius. Unes referències que ens permeten contextualitzar els fets, la història d’en Sebastià que passa de ser un pagès a ser un paleta i constructor per acabar essent un empresari del món hoteler. «El meu padrí patern va ser un home molt semblant al Sebastià de la meva novel·la, jo el vaig conèixer poc, però les notícies que m’arribaven corresponien a un home que va tenir una vida de pel·lícula. No he volgut fer un relat costumista sinó que he volgut limitar-me a presentar els vaivens d’una família mallorquina que s’adapta al pas del temps i als nous costums arribats amb el turisme, la ràdio i la televisió. De fet, és una novel·la de ficció basada en fets reals i centrada en actituds, sentiments, sensacions...», va comentar.

Amb una maduresa que algú podria trobar poc pròpia d’una jove de trenta anys, Laura Gost va enlluernar la vuitantena d’assistents a l’acte amb un repertori de reflexions sobre el perquè d’alguns detalls de la novel·la que van ajudar a entendre que el fet que Les cendres a la piscina sigui una novel·la divertida té molt a veure amb la importància que la seva autora dona a la ironia i a l’humor. «La ficció permet no haver de jutjar necessàriament els personatges sinó provar d’entendre’ls. Per a mi, l’humor i la ironia són un antídot contra l’excés de solemnitat que sovint tenyeix molts relats massa plens de sentències contundents. La ironia em permet presentar escenes que malgrat ser punyents, acaben essent divertides. De fet, la ironia fa més digerible la vida», va aclarir.

Crida l’atenció que en aquest relat, malgrat la curta extensió, hi ha una presència important de diàlegs. «M’agrada treballar els diàlegs, perquè per a mi és clau trobar la coherència entre els personatges, el seu caràcter i la seva forma d’expressar-se. La manera de parlar de cadascú ens explica moltes coses sobre la seva personalitat». I encara va afegir: «La meva afició al cinema crec que ha influït moltíssim en el fet que estimi tant els diàlegs i m’ha dut a escriure teatre i a fer-los servir molt en la meva novel·la».

Preguntada sobre l’origen de la seva vocació literària, Gost va insistir molt en la importància d’haver crescut rodejada de llibres i pel·lícules a casa seva des que era ben petita. «Els llibres i el cinema són els pilars que expliquen la meva personalitat i han influït en la meva manera de pensar, de sentir, d’estimar i de viure. De petita veia els meus pares llegir i volia crear alguna cosa com allò que ells tenien a les mans i que els entusiasmava. Ben aviat també vaig descobrir la màgia d’entrar a una sala de cinema amb tot el ritual que això suposa. Aviat vaig tenir clar que escriure ficció és una bona manera d’apropar-te al món i de viure altres vides», va explicar.