El primer que percebo quan obro la porta del cotxe és olor de fusta. Més concretament de serradura. A l’exterior d’una gran porta dos joves carreguen plànols en una furgoneta. Tot just traspassar el llindar d’entrada, a la meva dreta, hi ha un home fent incisions precises en una biga d’uns 4 metres de llargària. Darrere seu dos treballadors observen atents les indicacions sobre un plànol del recent guanyador del premi Richard H. Driehaus, el fuster d’estructures d’armament, Max Rutgers.

El guardó, que està acompanyat d’un premi econòmic de 10.000 €, és atorgat recentment per la Fundación Culturas Constructivas Tradicionales i busca preservar i fomentar el reconeixement als mestres dels oficis tradicionals de la construcció, i això és el que porta fent Rutgers tota la seva vida professional. Una trajectòria que va començar de ben jove «quan tenia sis anys em van regalar una navalla suïssa. Quan jugava a indis i cowboys la feia servir per fer les fletxes, els arcs...

Més endavant vaig anar a l’escola francesa Compagnons du Devoir, en principi per apuntar-me a un curs d’escultura sobre pedra. Tot va canviar quan allà vaig veure unes grans maquetes de fusta, en aquell moment vaig decidir que volia ser fuster, no de mobiliari, sinó d’estructures d’armament».
Des de llavors ha anat creixent i desenvolupant aquesta feina: «és com una parella, a vegades t’enamores per una coincidència, però amb el pas dels anys veus que no només hi ha aquesta sort, ha crescut perquè ho has anat cultivant. T’hi has d’entregar». 

RECONEIXEMENT. El premi Richard H. Driehaus és un dels pocs guardons que s’entreguen als mestres d’ofici. Tot i que ells formin una part imprescindible dels reconeixements que sí que reben altres professionals, com per exemple els arquitectes, «és cert que una casa la dibuixa un arquitecte, però nosaltres som els implicats en rematades, revestiments, detalls... L’autoria és de l’arquitecte però els que treballen no es mostren, solen quedar oblidats», apunta el mestre.

EL CAMÍ. Rutgers va estar al voltant d’una dècada a l’escola Compagnons du Devoir, un centre basat en la formació itinerant: «estàs sis mesos o un any en una empresa, i després canvies. A vegades en tallers grans, d’altres més petits, de feina artesanal, de muntatge, especialitzats en restauració de patrimoni, amb escales, fent sostres... Això fa que quan més endavant tinguis encàrrecs et puguis adaptar ràpidament», detalla Rutgers.

L’any 2007 va engegar Max Madera. Als inicis va treballar a la comarca fent pèrgoles de qualitat i petites obres de construcció. El boca-orella va iniciar una roda de creixement i «vaig anar treballant més. Mica en mica vaig reconquistar l’ofici i vaig començar a formar un equip», explica Rutgers.
La reputació aconseguida al llarg d’aquesta trajectòria fa que ara pugui «dir que no a coses que van en contra de fer les coses ben fetes. Hi ha plànols que compleixen amb els càlculs, però que no tenen una lògica estructural. No vull ser jo qui ho faci».

EL RETORN. Igual que ell va aprendre de mestres artesans, ara intenta transmetre el seu coneixement als seus treballadors: «rebo estudiants del Brugulat de Banyoles, del programa d’Erasmus Plus que estudien la fusta, també he fet col·laboracions amb un estudi danès amb estades d’estudiants de sis mesos i també amb els joves de l’escola Compagnons. Tenim un equip cosmopolita, parlem anglès, francès, castellà, català...». En total n’han passat més d’una cinquantena, a qui ha intentat transmetre la seva passió: «el fet de ser artesà té a veure amb l’esperit. He escoltat una definició que m’agrada: ‘l’artista treballa amb el cor, amb l’emoció, i el tècnic ha après el mètode per exercir el seu ofici’. Quan uneixes les dues coses, tècnica i cor, llavors ets un artesà».