Com va començar el FASTT?
T.A: Doncs en un dinar el 2013 amb en Marc Sala, la Noemí Casero, jo i la meva dona. Som gent del món de l’espectacle i estàvem xerrant a veure què faríem a l’estiu ja que no hi havia gaire cosa. Així va sorgir la idea. Com que no trobàvem lloc vam decidir fer-ho a l’era de casa, al Mas Gironí de Garrigàs. El primer any vam començar amb una sabata i una espardenya i va anar creixent fins al cinquè any que va ser una bogeria.

Com us organitzàveu?
T.A: Hi col·laborava tota la família i amics. Venies a les 9 del vespre, sopaves i a dos quarts d’onze començava l’espectacle i després et podies quedar a prendre una copa. Nosaltres desmuntàvem allà al mig... Els artistes es quedaven a dormir a casa. Ens agradava i ens ho passàvem molt bé.

Per què es va acabar?
T.A: Vam plegar perquè ens autodestruíem. És molt esgotador. El primer any tot era assumible, al cinquè any eren 150-160 persones per espectacle. Donàvem cent sopars diaris, anàvem traient la llengua. El que ens preocupava era que totes les companyies que venien cobressin, dignificar la feina dels artistes. Els únics que cobraven dignament eren l’artista i els tècnics.
R.A.: Era tot autogestionat, no rebíem cap ajuda. Tot es pagava amb la taquilla i amb les aportacions de patrocinadors privats.

Després tu en vas agafar el relleu.
R.A.:  Sí. Va estar dos anys parat. Quan vaig acabar la carrera d’art dramàtic ja tenia la companyia teatral i vaig pensar que seria molt bo tornar-ho a engegar. Vam aprofitar que la gent ja ho coneixia. Volíem obrir-ho més a la gent perquè s’ho sentís seu.

Com vau fer-ho?
R.A.:  Vam tenir la sort que en Xavi Camps, alcalde de Santa Eulàlia, ens va dir d’obrir-ho a més municipis i fer-ho a més espais. Volíem també que la gent del poble formés part tant de l’organització com de l’esperit col·laboratiu. Van agafar tot el que teníem del Mas Gironí, aquesta cosa familiar, aquest esperit, i ho vam transformar en una col·laboració amb els diferents municipis per treballar en xarxa. Si un tenia unes cadires, l’altre unes tarimes... i que els pobles s’ajudessin entre si. 

L’aposta ha funcionat.
R.A.:  En aquell moment l’Associació de Micropobles agafava força i ens vam posar sota el seu paraigua. Pobles que tenen dificultats per portar espectacles poden portar aquest tipus de programació, ara tenen l’opció.

Com veus aquest nou FASTT?
T.A: Penso que està molt bé que les noves generacions facin coses. Ens milloren. No sé si la seva proposta és millor o pitjor que la nostra, però és la que cal avui al 2024. Les coses avui en dia es fan ben fetes, o no es fan. Abans de començar, els joves pensen com fer-ho. Muntar d’una banda i de l’altra com ho fan ells... és una despesa física i mental molt forta. Nosaltres ho fèiem a casa, era més fàcil.

I tu, li demanes consell?
R.A.:  Al principi sobretot. Ara ja portem cinc anys i està una mica rodat. Si no, igualment també me’n dona (riu). 

Com es presenta el futur del FASTT?
R.A.: Hem anat creixent poc a poc, el primer any érem tres municipis i ho vam poder fer. Si ho haguéssim començat sent 11... no ho haguéssim pogut fer. Hi ha molta feina organitzativa amb institucions que ara ens donen molt suport. També amb la programació, s’ha de trobar un equilibri entre els espais i els espectacles.

L’esperit inicial es manté?
R.A.:  Ho intentem. Amb l’equip ho tenim molt en compte.  Ens reunim amb la gent del poble perquè s’ho sentin seu. No venim de fora a muntar-ho i marxem. Ens trobem amb els veïns i les veïnes i fins i tot fem un visionament de les propostes d’espectacles perquè ens puguin donar la seva opinió. El contacte amb artistes i ajuntaments també és molt proper. Coses com aquesta fan que el FASTT sigui el FASTT.