D’on surt la idea?
Em va arribar una proposta d’en Didac Lee, que volia explicar la història dels seus pares. En aquell moment a mi no em venia de gust fer una biografia, volia fer una novel·la basada en fets reals.

Què vol dir «basat en fets reals»?
Doncs que els moments claus de la història són els que van passar, que els protagonistes es deien així, i que això va començar aquí i va acabar allà. Però tu saps que el guionista hi ha posat un component narratiu per fer-la més amena. Amb una biografia tu no pots dir què pensava el personatge, ni tampoc les converses. Jo vaig demanar l’autorització per fer-ho així.

Per què considera que calia aquest enfocament?
Hi ha coses que es diuen millor en una ficció que en una veritat més rigorosa i estricta. El que valoro dels Lee és aquest exemple d’èxit humà. No calen dades concretes i específiques com una biografia.

Com s’elabora aquesta història tan especial?
D’entrada vaig començar a recollir informació del Pablo i la Letícia. Ells són molt tímids i discrets, així que ho feia amb entrevistes que els nets els feien i em passaven aquestes gravacions. D’altra banda, em poso en contacte amb un expert de la cultura xinesa, que em digui quins llibres havia de llegir. Tinc el relat personal, tinc la documentació històrica. Ara tocava entrar a la ficció. El relat barreja aquests tres elements.

Ells no en sabien res?
Ells són molt discrets, així que en un primer moment arrenquem. Faig un primer redactat sòlid, i ho llegeixen. Els agrada la historia, però em proposen alguns ajustaments. No ho han explicat tot als nets, i també em demanen que la part de Figueres creixi una mica més.

El llibre es divideix en quatre: la Xina, Taiwan, Madrid i Figueres.
Sí. S’escapen d’una guerra, van a Taiwan. Un país que als anys seixanta és un enclau capitalista proamericà, com ho era Espanya. Països amb canals de comunicació oberts que els fan arribar a Madrid. Tot canvia quan Estats Units reconeix la república de Mao. Espanya també ho fa immediatament. En comptes de retornar, decideixen quedar-se aquí, i l’única opció per fer-ho és acreditant que poden fer una feina que no podia fer un espanyol. Quina era aquesta feina? Un restaurant xinès.
Tot plegat és una història molt rocambolesca, molt aventurera. Cap aquí, cap allà. Quin coratge, aquesta gent. Ells són protagonistes i víctimes de la història. De fet, tots ho som però aquí  hi ha un èxit humà que mereix un llibre. 

És aquest caràcter el que els porta aquí?
Totalment. Tenen una capacitat de resiliència excepcional. Estem parlant de la Letícia, que és doctora amb una gran tesi, i en Pablo, que és periodista. I en lloc de dir: això no, entomen les cir­cumstàncies i les adversitats. Aquí és on es demostra aquesta capacitat, quan saps navegar per aigües que no son propícies. Els Lee agafen els rems i es posen en una nova direcció.

I acaben a Figueres.
Sí. En general, els xinesos i els empordanesos són reservats. Però amb el seu caràcter i cordialitat aconsegueixen arrelar-se aquí. Passen moments difícils, hi ha dies que tanquen el restaurant sense haver servit a cap client. Però mantenen aquesta capacitat de preservar, lluitar i sobretot d’establir una xarxa amb la gent del seu voltant.

Formen part de la ciutat.
La ciutat se’ls sent molt seus i ells se senten molt d’aquí. Hi ha un vincle especial i això ho trobo molt maco. No han perdut les arrels xineses, aquest punt dels ancestres. Però son igualment molt figuerencs. És una lliçó. La paraula integració no és la correcta, perquè potser està pervertida. No vol dir renunciar a coses, sinó afegir-ne.

En un moment del llibre, la Letícia respon inconscientment que és de Figueres. Quan es considera que algú és de la ciutat?
No et cal un document. Jo hi porto 35 anys, i reconec que els primers anys em sentia forà. Va haver-hi un moment en el meu cas i de la Mercè que decidim tenir un fill. Teòricament és un moment en què et planteges si tornes Barcelona o no. Ni ens ho vam plantejar. En aquell moment ja érem de Figueres. En moments que ja no t’ho planteges, que de forma natural ja no és una decisió.

És un sentiment que acaba sortint.
En el cas dels Lee, la ciutat se’ls sent seus. No deixa de ser una relació a dues bandes. No és que tu vulguis ser i prou, sinó que la ciutat també escull, hi ha d’haver una connexió especial.

Com ha estat per a un figuerenc adoptiu el procés d’escriure aquest llibre?
És un projecte molt coral on hi han intervingut els protagonistes i la seva família. Per mi no era un encàrrec, ha estat més un projecte personal. Hi he estat uns dos anys. No s’havia de fer de pressa, hi havien molt vectors i molta sensibilitat humana. Volia que tingués una cocció a foc lent, i del producte final, n’estic molt content. n