Dansa i noucentisme. Aquests són els dos conceptes que van marcar la vida de la ballarina catalana Àurea de Sarrà (Barcelona, 1889 - Arenys d’Empordà, 1974). Un dels grans referents del món de la dansa clàssica al nostre país, a qui l’Escala ha volgut recordar amb un acte celebrat a l’Alfolí de la Sal amb motiu del cinquantenari de la mort de la ballarina catalana. L’encarregat de la trobada ha estat el filòleg, traductor i professor especialitzat en grec i època hel·lenística Eusebi Ayensa, a través d’una conferència il·lustrada en què s’han repassat les principals actuacions en espais arqueològics d’Itàlia, Egipte i Grècia «d’aquesta dona avançada a la seva època, on no estava ben vist, ni era normal, que una dona anés sola pel món».

ELS INICIS. Filla d’una família benestant, va trencar amb el destí que se li imposava des de casa. «No volia trobar un noi d’un estatus similar i formar una família tradicional. Ella es volia dedicar a la dansa», apunta Ayensa. Aquesta actitud no va agradar a casa seva, i van internar-la en un centre. Ella en va fugir i va començar la seva carrera de dansa a Madrid, «on va inspirar-se en figures de majas i toreros, i fins i tot Santa Teresa de Jesús. No va tenir molt d’èxit».

El 1921 va viatjar a la ciutat que en aquell moment era la meca de la dansa, París. Els seus números de dansa inspirats, anomenats «cants plàstics», en dones de l’antiguitat grecoromana i egípcia van començar a triomfar. El 1925 va viatjar a Egipte, on va oferir l’espectacle La favorita de Ramsés. «Ella s’ho feia tot, creava la coreografia, els vestits... Tot acompanyat amb peces musicals clàssiques», puntualitza Ayensa.

L’ECLOSIÓ. L’èxit definitiu va arribar tot just un any després a Atenes, on «va ballar en llocs on ningú hi podia entrar», detalla Ayensa. De Sarrà va encadenar actuacions al Partenó, l’Acròpolis, el temple de Posidó de Súnion, el teatre de Dionís... Amb portades als diaris grecs de l’època que reconeixien el seu talent.

El elogis no arribaven únicament per part de la premsa, ja que  el mateix govern grec va atorgar-li, juntament amb el poeta Konstandinos Kavafis, la distinció de l’Ordre del Fènix. El 1927 tornava a Catalunya després d’una estada al país hel·lènic que li va permetre establir connexions amb figures culturals de l’època com el poeta Kostís Palamàs.

EL DECLIVI. El Manifest Groc signat el març del 1928 per Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch va ser una crítica directa al noucentisme, i en especial a la figura de Sarrà. «La van posar a caldo d’una forma terrible», descriu Ayensa. Aquest cop la va afectar molt i va accelerar la retirada d’una carrera que ja estava en declivi.

Àurea va continuar la seva trajectòria artística com a rapsoda, amb diverses actuacions arreu de Catalunya gràcies a Carles Rahola, que s’encarregava de gestionar-li espais on actuar. El 1930 va morir la seva germana Emília, motiu pel qual va heretar la finca d’Arenys. El 1950 es va casar amb l’escriptor i crític d’art José Francés, el qual va reconèixer un fill anterior de la ballarina i va acompanyar Àurea en diversos recitals on ella recitava les poesies d’ell. El 1964 va quedar viuda de José Francés. Deu anys més tard, moria també la ballarina, que romàn enterrada a Arenys en un mausoleu amb la inscripció «Domus Aurea» (casa d’Àurea, o d’or).
 
LA FIGURA. Tal com apunta el mateix Ayensa, Àurea de Sarrà ha estat «una gran figura noucentista. Va recuperar el món dels clàssics, com Carles Riba o Bernat Metge, però ho va fer des del camp de la dansa. I va fer-ho de forma autodidacta. Mai va anar a escola, va ser la germana gran, Emília, que li va fer classes», apunta Ayensa, que la defineix com «una gran ballarina, molt important, de la categoria de les grans ballarines del període d’entreguerres, com Sara Bernhard, Isadora Duncan o Raquel Melle».