Ocupa el càrrec des de fa vuit anys i d’aleshores ençà, l’entitat ha fet el pregó inaugural de les Fires i Festes de la Santa Creu, la Capitalitat de la Sardana (2017) i el Bicentenari del naixement de Pep Ventura. A més, la Confederació Sardanista va concedir-li el Premi a la Dedicació, tot i que ella assegura que «és gràcies a la junta i a tots els socis» de l’entitat figuerenca.

El proper 24 de març es commemora l’aniversari de la mort del compositor Pep Ventura. Com se l’homenatjarà des de Foment de la Sardana?
Les activitats seguiran la mateixa línia d’altres anys: anirem al cementiri a fer una ofrena floral i es recitaran poesies. A més, en Pere Puig tocarà un parell de sardanes de Pep Ventura amb el piano i el contrabaixista Josep Quer també tocarà algun arranjament. Esperem que, com sempre, vinguin representants de l’Ajuntament, que faran alguns parlaments. Un cop acabat, portarem la corona fins al panteó de figuerencs il·lustres, on hi ha Pep Ventura. Això serà a les deu, i cap a dos quarts de dotze es farà la ballada de sardanes a la plaça Tarradellas, davant del monument. A més, des de fa uns anys tenim la sort de tenir el gegantó de Pep Ventura, i els geganters el fan ballar sardanes i és molt divertit. 

A més a més, aquest any aprofitarem que la filla de l’antic president del Foment, Ferran Arbusà, va fer-nos entrega de material per a l’arxiu de l’entitat i farem entrega d’un banderí.  

Ostres, això vol dir que hi ha un bon llegat per estudiar.
Tenim molta cosa; a banda d’unes set mil sardanes, que les estem indexant totes, i de diferents compositors, també tenim obres molt antigues fetes a mà. Però el que deia, la família Arbusà ens ha fet entrega d’un banderí de la colla sardanista Renaixement, que havia sigut del Casino Menestral, i considerem que un vestigi així l’ha de tenir el Casino, perquè sigui més visible. I aquest mateix dia farem l’entrega del banderí.  

L’entitat va crear-se el 1927. Deu ser una de les més longeves de la ciutat, oi?
Foment de la Sardana va néixer per l’empenta d’un grup de joves que volien fer un aplec, però durant el temps de la guerra van aturar l’activitat i es va reprendre el 1965. Però els inicis sí, són de 1927, quan, com deia, un grup de sardanistes volien fer l’aplec. El van fer i després van decidir constituir-se. Així va néixer. Tot i que la colla Renaixement era una altra colla, lligada al Casino. Aprofitarem que el meu avi també era compositor i va fer una sardana per a la colla Renaixement, i es tocarà aquest mateix dia. 

El seu pare i el seu avi, Carles i Florenci Mauné, eren compositors. Vostè ha nascut i crescut escoltant sardanes. És així?
Teníem una botiga, on vaig néixer, i és allà mateix on s’assajava, es feia música, hi havia les trobades de músics i també dinars…Com dius, tota la vida sentint sardanes, i mira quines coses que ara no sé ni repartir-ne perquè a casa meva quedava una mica arraconada de les sardanes, ja que em feien treballar a la botiga des de ben petita i no tenia els dissabtes com ara les meves amigues que anaven a fer el volt o a fer cursets de sardanes. He viscut tota aquesta vida sardanística, però a casa meva no m’havien portat mai a aprendre a ballar sardanes. He après a ballar sardanes de gran i posant-me rere la gent. 

Què li transmet una sardana?
Un sentiment molt bonic. Si estàs en una plaça escoltant-les, els peus t’hi porten i has de ballar-la. 

La sardana ens marca una identitat i una cultura, però la sensació és que s’està perdent la tradició. Com es viu des de dins?
Bé, s’està perdent i no s’està perdent. Cal pensar que a Foment de la Sardana hem doblat el nombre de socis. Ara fa vuit anys, que vam entrar com a nova Junta, i val a dir que a durant de la pandèmia, vam tirar endavant tots els contractes que teníem signats amb les cobles, cosa que molts ajuntaments ho van deixar passar i no van fer res. Suposo que com que vinc de família de músics, vaig creure fermament que les cobles havien de tocar. A Figueres, des d’aquell moment, va sentir-se molt més la sardana perquè la gent volia venir als concerts i havia de demanar seient i, quan em trucaven per reservar lloc, com que ja sabia si eren socis o no, els convencíem perquè s’adherissin a l’entitat i des de llavors penso que s’ha impulsat molt. 

Quants socis en formen part, actualment?
Ara som cap a unes cinc-centes persones. Quan vam començar com a nova junta hi havia poc més de dues-centes persones i ara ja hem passat les quatre-centes cinquanta. 

On costa fomentar la sardana és entre el jovent. Com podríem recuperar-la?
Amb la gent jove costa molt, però ara farem una mena de col·laboració amb l’INS Ramon Muntaner, ja que el professor d’Educació Física vol ensenyar als alumnes a ballar sardanes. Es començarà a tercer o segon d’ESO i volem impulsar una ballada de sardanes al centre de la ciutat amb la mainada, per Santa Creu. 

"No hi ha manera de recuperar l’activitat de sardanes a les escoles"

Recordo que abans, a les escoles, es feien tallers de sardanes. Ara ja no se’n fan?
Ara no hi ha manera d’aconseguir-ho. Ho hem intentat a través del departament d’Educació i directament amb les escoles, però no hi ha manera… Tenen tantes ofertes d’activitats que si l’equip directiu no creu en les sardanes…, no hi ha manera. No me’n surto, hem anat escola per escola. 

Recuperant la figura, creu que Pep Ventura va col·locar l’Empordà al mapa?
Oi tant! A en Pep l’hem estudiat molt. L’any passat es va publicar el llibre de la musicòloga Anna Costal Això no és una biografia de Pep Ventura, perquè en va estudiar a fons la part musical i amb el Bicentenari també vam aprendre’n amb en Jaume Nonell, un estudiós de la sardana que el va estudiar i va entusiasmar-se tant que al final també en va escriure un llibre (Pep Ventura. Del mite a la realitat, d’Editorial Gavarres). Vaig participar-hi buscant molta informació i vaig adonar-me que Pep Ventura havia corregut molt. Quan va venir la reina Isabel II d’Anglaterra a Montserrat, ell va anar-hi a tocar sardanes amb la seva cobla. Per tant, ja era algú reconegut. 

La guerra i el moviment polític del moment, però, van castigar-lo bastant, no?
Sí, bé… Quan hi havia el Frente de Juventudes, necessitaven una persona del món del folklore per mitificar-lo, però ell no era com van pintar-lo. En Pep era republicà i era una persona molt oberta, però se’l va mitificar moltíssim de fer-lo diferent del que era. Deien que havia quedat orfe i que l’havia acollit l’avi de Roses, quan aquest ja era mort i deien que anava pels carrers a demanar caritat…

Inclús deien que era analfabet?
Sí… L’Anna Costal, que l’ha estudiat, sap que va ser una eminència, va ser qui va veure que a la sardana curta li faltava música i instruments. Tinc les partitures i hi ha una lletra maca amb portades boniques, i vivia de la música, per tant... gaire analfabet no podia ser. Va morir a Figueres, al carrer Lasauca, però l’he trobat en padrons de cinc cases diferents. També el van enganyar, pobre, amb uns terrenys i una casa del carrer de la Jonquera i uns olivars de Llers que gairebé van fer-li perdre tots els diners. 

Tornant a l’actualitat, a les cobles sardanistes hi ha músics joves. Hi ha relleu?
Moltíssims! I també compositors joves. La veritat és que, en aquest sentit, hi ha planter. Hi ha molts compositors, però el que falta és gent a plaça. Nosaltres tampoc ens podem queixar, sobretot quan fem la ballada aquí, a la plaça de l’Ajuntament, que ens queda petita. El que ens falta és joventut. A la ciutat hi ha el grup Mediterrània Dansa i també es troben amb aquesta problemàtica. És complicat. Quan hi ha aplecs, sempre acabem essent els mateixos; és tota una família que ens anem movent per tot arreu. 

Els aplecs també són tot un món que desconeixem bastant. Van per puntuació, oi?
Per a nosaltres, des de Foment de la Sardana, el més important és l’aplec i l’hem pogut recuperar, ja que s’havia perdut. Els aplecs van per puntuació i les subvencions, les rebem sobre la puntuació. Nosaltres tenim la puntuació gran perquè tenim tres cobles durant tot el dia. Com et deia, va per punts i hi ha pobles que no poden permetre’s tres cobles durant tot el dia, i potser en tenen una al matí i després tres a la tarda, ja que tres és obligat, tal com marquen els estatuts. Quan vam entrar a la junta, a l’aplec venia una cobla i feia una audició, en acabat, en venia una altra i marxava i al final, una altra. Això és més econòmic perquè és com una audició. De l’altra manera, és l’estada de tot un dia; s’ha de pagar el dia a tots els músics i, a més a més, són cobles de renom.

Quines són per a vostè les més reconegudes?
Per a mi n’hi ha moltes i es diferencien entre elles per moltes coses, com ara el temps d’assaig. N’hi ha que sempre fan el mateix repertori, i en canvi, aquí, a l’aplec de Figueres ja fan un repertori a mida amb el que volem. Aquí hi tenim Els Montgrins, la Cobla Sant Jordi i La Bisbal Jove. Heu de pensar que només l’aplec ja ens costa més de deu mil euros. Cada cobla cobra uns tres mil euros, a més del dinar de trenta-tres músics. Amb aquest aplec, també hem recuperat l’aplec de la Salut de Terrades. I pel que fa a novetat, que la gent n’està molt contenta, és que hem creat un WhatsApp amb dues-centes cinquanta persones on cada dilluns pengem els cartells de totes les festes majors que hi ha per aquí a la vora, i qualsevol cosa que hi ha de sardanes, ho pengem i això ens ha donat visibilitat últimament. També ens donen aquesta visibilitat les sardanes que es fan a l’estiu, a les deu de la nit a la Rambla, i enganxem molts estrangers i turistes que passen per allà i els ensenyem a ballar perquè veus que es posen al teu darrere i et van seguint els passos. Nosaltres els agafem de les mans i els ensenyem a ballar sardanes. 

De cara al futur, quins actes o projectes té entre mans des de l’entitat?
El més important és que l’any que ve farà cent cinquanta anys de la mort de Pep Ventura i haurem de fer algun concert, però és clar… Si fem altres activitats, haurem de demanar la col·laboració d’altres administracions. A veure què es pot fer…