És una empresa apícola de Garriguella que es dedica a la producció, envasat i comercialització de mel i pol·len. En aquesta entrevista parlem amb un dels seus apicultors, Marc Arumí (a la dreta de la foto), que ens explica quina és la situació que pateix la producció a causa del canvi climàtic i de la vespa asiàtica, entre altres. També ens avança novetats com ara la mel crema.

Com és de fascinant el món de les abelles i que poc que en sabem. Creu que hi hauria d’haver més educació ambiental en aquest sentit? 
És essencial, sobretot entre la mainada, però ja s’està fent, eh? Cada any rebem entre quatre o sis escoles i és un tema que els apassiona. Certament, però, cada vegada és més necessari, i sobretot pel canvi climàtic, ja que no només les abelles són importants, sinó els pol·linitzadors. Aquest canvi els està afectant molt. 

I les abelles, com estan entomant tots aquests canvis meteorològics?
La situació és que tant la tardor com la primavera s’han escurçat i en qüestió de pocs dies podem passar d’estar de 5 a 25  °C, i això vol dir que passem de l’hivern, que no hi ha flor, a un temps que quan surten les flors tenen pocs dies per recol·lectar, fer mel..., i aquestes èpoques de sequera tan llargues també els afecten perquè els costa més trobar aigua. Sense aquesta aigua no hi ha flors, i les flors que estem veient aquests dos últims anys no tenen nèctar, ja que no hi ha prou aigua. 

Per tant, produeixen menys?
Sí, produeixen menys i no tenen prou reserves. El que estem fent des de fa poc, que abans era impensable, és que a l’hivern alimentem les nostres abelles perquè subsisteixin i no morin. Des de fa uns anys, ja s’incorporen aliments amb proteics. Abans els apicultors interveníem només un 30% del que intervenim ara en el tractament, a controlar l’aliment... 

"Des dels últims anys, només podem fer una única brescada"

De manera simple, com és tot el procés?
Molt simple: nosaltres posem els ruscs en camps nostres o la majoria en altres propietats, mirem que a la ubicació hi hagi prou flora i col·loquem les caixes. Les caixes són un calaix de fusta amb uns quadres on a dins hi ha la cera, s’emmagatzema la mel i també hi fan la cria. Cap al mes de març o abril comença tot el procés i elles van acumulant nèctar i mel, i nosaltres els posem més calaixos de fusta. I la primera brescada aquí a l’Empordà la fem normalment per Sant Jordi (finals d’abril). Des dels últims anys, fem aquesta única brescada. Abans en fèiem més, una o dues a la primavera i a la tardor, però ara ens conformem amb una sola brescada. Un cop ho tenim, portem els calaixos a la sala d’extracció i de manera semiautomàtica traiem la part de l’opercle i deixem la mel nua. Seguidament, es posa en un extractor que centrifuga els quadres de fusta a poc a poc i treu la mel. El procés és molt simple: la posem al madurador, on es decanta per si queden restes de cera, i des d’allà ja la passem a un filtre gran, gairebé sense temperatura perquè no perdi aromes, es passa a un bidó i es deixa allà fins al moment d’envasar. 

I el fum que utilitzeu, per a què serveix?
És una eina bàsica per a nosaltres. El que provoca el fum és que instantàniament elles es pensin que hi ha un incendi i d’aquesta manera es queden a casa i a nosaltres ens deixen treballar sense problema. És un instant molt curt, de segons. És bàsic, ja que sense el fum no podríem treballar. 

En quin tant per cent heu notat la davallada de producció?
Diria que si sumem el canvi climàtic i la sequera, estem perdent entre un 50% i un 60% anual de les abelles. Abans de la sequera potser era un 20% o 30% i era sobretot pel Varroa, un àcar que va entrar de l’Àsia, i  això ens obliga a aplicar acaricides. Com que nosaltres també treballem en ecològic, els acaricides també són ecològics i no contenen químics industrials. Són àcids naturals i això ens obliga a multiplicar per dos o tres les visites a les abelles i els costos de producció són més alts. Per tant, hem de fer més per treure menys producte. Per això el preu ha experimentat un augment. Per obligació estem augmentant preus des de fa uns tres anys, mentre que abans mai havíem hagut d’apujar-los, tot i això, els nostres beneficis es van reduint. 

I cal sumar-hi la gran crisi de la vespa asiàtica. Com ha afectat les vostres abelles?
Abans deia que fèiem una altra extracció de mel a la tardor i aquesta és la que s’ha vist més perjudicada perquè la vespa asiàtica fa els nius a la primavera, però quan hi ha més població és durant els mesos de juli­ol fins a octubre i els mesos punta són juliol, agost i setembre. Com que hi ha molta població de vespa asiàtica, els seus nius necessiten molta proteïna, i on van a buscar-la? A les abelles. El que fan és posar-se davant de la piquera, que és l’entrada del rusc, i es queden allà esperant per si poden atrapar-ne alguna. El problema no és la quantitat d’abelles que s’emporten, ja que en un rusc poden haver-hi de 10.000 a 50.000 abelles, sinó l’efecte pànic que els provoca. Quan veuen que hi ha alguna vespa asiàtica a la piquera, les nostres abelles no volen sortir i això fa que si la pressió dura molt temps, dins del rusc hi ha manca d’aigua i de pol·len i els manquen els aliments que elles necessiten per fer mel, i les reserves disminueixen. Un problema afegit a la producció és que la velutina ens ha reduït un 20% o un 30% la producció anual. Tot i això, cal dir que a causa de la sequera, la pressió de la velutina també haurà disminuït. 

Deia que els beneficis s’han vist reduïts per la situació actual. És per això que s’ha fet una aposta de visites?
És una alternativa i tot va començar perquè molts clients que coneixien el producte volien saber d’on sortia i com es feia. Vam decidir fer el pas, vam fer una inversió pel que fa a equips d’apicultor i des de fa un parell d’anys fem visites amb gent, i s’ha rebut molt bé. És una experiència on la gent sempre descobreix coses noves que per més que les expliquem, fins que no ho veus en directe no ho perceps, com ara el soroll de tenir les abelles a un pam; això impressiona molt. 

Ha de ser un moment de molta adrenalina, no?
Sí, i també va bé perquè molta gent ve atemorida per si piquen, però amb la visita perden la por. És una manera de veure realment com surt el producte que estàs consumint i la importància que té aquest insecte per a la pol·linització de molts cultius, i com contribueix en l’aliment que comprem al supermercat. 

El que dona el sabor de la mel és l’entorn on hi ha situades les caixes?
El que dona el gust final a la mel és la flora del lloc on s’ubiquen les caixes. Per exemple, unes abelles que estiguin al cap de Creus no faran la mateixa mel que unes que estiguin a l’Atlàntic. No són productes diferents perquè tot és mel, però el gust és molt diferent. 

Fins a quantes varietats elaboreu?
Comercialitzem entre 12 i 15 mels a l’any, i d’autòctones, unes 10. Dic autòctones perquè tenim mel de taronger o llimoner, que el client francès ens demana molt, i procedeixen del sud de Tarragona. Aquí tenim més romaní, arboços, castanyer..., però no cultivem cítrics. 

Es produeix mel a tot el món o hi ha zones més productores que d’altres?
Hi ha producció de mel a tot el món, però és cert que Europa i l’Estat espanyol són molt potents. Diria que som el territori amb més apicultors professionals. A la zona de Sud-amèrica també hi ha molta apicultura, com ara a l’Uruguai, Argentina, el Brasil, Xile... I em refereixo a apicultura professional, ja que d’apicultura n’hi ha a tot arreu. 

Abellaires Empordanesos fa exportació o la venda és més nacional?
Et diria que ni nacional, sinó local. Treballem molt entre l’Alt i el Baix Empordà, però és cert que tenim algun distribuïdor amb botigues fora i una part molt petita arriba a França i a algunes botigues d’Holanda. A Barcelona també hi ha la nostra mel, però pràcticament el 90% del producte es ven aquí. 

Vostè que fa tant temps que s’hi dedica, què ha après de les abelles? I què n’hem d’aprendre?
Ui, molt n’hem d’aprendre! El fet principal és que les abelles treballen pel bé de la comunitat, no treballen mai individualment. Les abelles piquen, és cert, però difícilment et picaran al camp; ho fan sobretot quan se senten amenaçades a casa seva. I quan una abella ens pica, normalment aquesta abella mor perquè amb el fibló et deixa el seu intestí. Per tant, és gairebé mort segura. I aquest esperit de sacrifici per defensar alguna cosa, que no és seva personal sinó de la colònia, em té fascinat. D’altra banda, l’organització que tenen: cadascú té el seu paper. Hi ha jerarquies i per més que la gent es pensi que la reina és la que mana, no és així. Mana la comunitat; la reina es dedica a posar ous i quan no funciona, la canvien, la maten o la fan fora. N’hem d’aprendre molt perquè és un insecte que porta molts milers d’anys més que nosaltres i si un dia desapareixem, estic segur que elles continuaran essent-hi gràcies a la seva manera de treballar i de sobreviure. 

Com a població,  ens pot donar algun consell per ajudar a cuidar les nostres abelles?
Un de molt fàcil: si tenim jardí a casa, podem plantar flora mel·lífera i autòctona com el cap d’ase o timó, romaní, farigola, heura..., i pel que fa al producte, doncs intentar comprar producte de quilòmetre zero. A l’Empordà, hi ha bastants apicultors professionals, som entre vuit i deu, i podeu trobar el producte en moltes botigues i alguns supermercats. 

Quins projectes de futur teniu entre mans?
Tenim un nou producte, que és mel però en un altre format. És la mel crema i agrada molt quan fem els tastos perquè són unes mels fetes a partir de mel cristal·litzada que quan està totalment sòlida, la passem a una màquina que fa de batedora, i així aconseguim una mel que queda amb una textura cremosa, com la mantega.