La memòria oral acostuma a ser un indicador infal·lible. Propietaris dels Aiguamolls de l’Empordà recorden que no havien vist una sequera com l’actual; ni ells, ni tampoc els seus pares i mares. Miren el terreny que hauria de ser un brollador esclatant de vida i només perceben eixutesa: tons ocres i marronosos aquí i allà, amb aportacions de verds emmalaltits. Ni rastre d’aquella aigua que, a vista d’ocell, deu semblar una làmina llisa i metàl·lica. I gairebé ni rastre, de fet, d’aquesta au que hauria de contemplar aquesta estampa amb un barritx-barreig de sensacions, a mig camí entre la incredulitat i la necessitat de supervivència. 

El director del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, Sergio Romero, és concloent: estem parlant de la pitjor sequera de la història. Ho exemplifica l’estació meteorològica operativa des del 1984, que apunta que aquests últims tres anys han estat els més secs, amb especial èmfasi  el 2023, que ha evidenciat la falta d’aigua «més baixa amb diferència». 

La situació és alarmant a la reserva integral dels Estanys, depenent de la conca de la Muga. L’any passat només hi van caure 271 litres, la dada més baixa des que hi ha registres. És aquí on la vista d’ocell seria especialment pessimista: 300 hectàrees del terreny eixutes. Pel que fa a la reserva de les Llaunes, d’unes 500 hectàrees abeurades per les aportacions puntuals del Fluvià, el context és més afable: Romero especifica que avui n’hi ha unes 200 i escaig inundades, una dada que entra «dins d’una certa normalitat». Fent un símil que compari les reserves amb l’estat de salut d’un pacient, la situació de les Llaunes seria «estable», mentre que en els Estanys el pronòstic seria «crític».

PEIXOS I NÀIADES. I si un pacient d’aquestes característiques malviu, la biodiversitat que en depèn pateix. L’any passat, als Estanys,  ja es van detectar peixos morts  –llises i carpes–, i ara s’hi poden veure els cossos de centenars de nàiades, una espècie exòtica. «Els peixos i els amfibis són els que patiran més, perquè són les espècies que estan més lligades al medi aquàtic i tenen una capacitat de moviment limitada», diu Romero. En tot cas, el director del parc natural no ho dona tot per perdut: «Això no vol dir que desapareguin: tornaran, però costarà». Actualment, ja no s’hi veuen llises, un dels peixos que en temps pretèrits era més abundant en aquesta superfície. «Peixos com els barbs hauran de venir d’un altre lloc, de les entrades que té aquesta reserva integral; malauradament, de carpes, que és una espècie invasora, n’hi tornarà a haver, segur», assenyala.

Les altes temperatures -que han provocat més evaporació de la poca aigua que hi havia- tampoc han ajudat, així com la falta d’aportacions de la Mugueta i de l’excés dels regants. Malgrat tot, Romero prefereix veure el vas mig ple a l’espera «d’una llevantada» que no arriba: «Confio que els Aiguamolls tornaran a ser el que eren, tot i que el canvi climàtic no sabem com ens afectarà, és del tot imprevisible». «Els aiguamolls sempre tindran humitat, també hi ha les llacunes litorals que estan per sota del nivell del mar», descriu el director abans de subratllar que, possiblement, si el nivell del mar també puja, la fesomia dels aiguamolls sí que acabarà sent diferent. I també les espècies que l’habiten, és clar. 

UN TERMÒMETRE QUE VOLA. Tornem al cel. A la perspectiva d’un ocell. Precisament, el cens d’aus hivernants és un termòmetre del malaguanyat estat de la biodiversitat en aquest indret. Un termòmetre categòric: el darrer informe, relatiu al mes de gener, comptabilitzava 2.702 exemplars, sobretot ànecs, la xifra més baixa de l'última dècada. La falta de camps inundats, no només dels aiguamolls sinó també de la rodalia, fa que els animals es desplacin a altres espais a la cerca d’alimentació. Ara bé, no es tracta d’una davallada abrupta, ni de bon tros. Això, ja ve de lluny: l'any 2014 se'n van observar al voltant d'11.000; el 2015, uns 10.600; el 2016, el volum va reduir-se a uns 6.000, i l’any passat, a uns 3.300. És a dir, que la baixada és gradual, al ritme de la secada. 
Segons les paraules de l’ornitòleg i qui va ser director del parc natural empordanès, Jordi Sargatal, els efectes de la sequera ja han començat a sacsejar les anades i vingudes de les aus. D’una banda, veiem el canvi de rumb dels ocells que venien del nord a passar l’hivern, que ara «s’adonen que tenen les mateixes condicions de temperatura al mig de França i s’estalvien fer aquests quilòmetres de més fins a l’Empordà». Parlem d’oques salvatges i d’algunes espècies d’ànecs, però també dels estornells i els seus icònics vols grupals. «Abans, quan feia més fred, procedien del nord en massa per buscar climes més benignes i menjar, però ara aquests climes i l’alimentació ho troben abans; ja en venen, sí, però no en tanta quantitat: trobarem a faltar aquells grans estols», lamenta Sargatal.

El canvi climàtic redueix els estols d’estornells, però també pot fer retornar un vell conegut, el xarxet marbrenc

El naturalista també fa referència a les migracions del sud cap al nord, que acabaran tenint incidència a casa nostra. Diu, en aquesta línia, que ja hi ha vuit espècies africanes que han saltat cap al sud d’Espanya, i algunes de les quals acabaran fent-se un lloc als Aiguamolls. El xarxet marbrenc en podria ser un, i si es confirma la seva presència serà, en definitiva, una bona notícia: es tracta d’una espècie mediterrània que fa anys va desaparèixer, però que ara, amb el canvi climàtic, es podria recuperar. «Hi ha espècies que guanyarem i d’altres que perdrem; però això no és nou, sempre hi ha hagut canvis climàtics; ara, però, l’acció humana ho està accelerant molt i a les espècies els costa molt més adaptar-se que abans, quan els canvis eren més lents». En un futur, doncs, el xarxet marbrenc podria compartir protagonisme amb altres aus nouvingudes, com ara algun tipus d’ànec o l’oca egípcia, tot i que en aquest darrer cas l’arribada no seria pel canvi climàtic, sinó perquè ja es cria en captivitat i de mica en mica s’ha anat dirigint cap a climes més aptes.

Sargatal, que ja fa més de cinquanta anys que coneix els Aiguamolls, avisa que mai havia vist una sequera així a la part interior. No obstant això, creu que la situació és reversible i, més enllà de mirar el cel i clamar per la pluja anhelada, també considera que cal emprendre accions més eficients, com ara «aprofitar millor les aigües depurades d’Empuriabrava, que no es fa prou», o recuperar salines, que ja eren presents en època medieval i que representen, diu, «un hàbitat aquàtic que serviria per a moltes espècies».