No és habitual que un poble com Llers, amb 1.225 habitants, segons dades de l’Idescat, tingui dues planes web dedicades. Una d’elles és llers.cat, la web oficial del consistori on es recull informació general, actes, tràmits... L’altra plana web, llerscultura.cat, és fruit d’un projecte impulsat per l’Ajuntament de Llers amb el suport del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, i s’hi troben entrevistes i documentals que recullen la memòria oral sobre la voladura del poble el 8 de febrer de 1939. 

Aquell dia les tropes republicanes, perseguides per l’exèrcit nacional, van fer esclatar 200 tones d’explosius a l’església de Llers. En qüestió de segons, el nucli del poble es va convertir en un descampat de ruïnes i pedres. La brutal explosió, les cicatrius de la qual encara avui són visibles, va tenir dramàtiques conseqüències: va causar la mort d’una desena de persones, la destrucció completa de 160 edificis i destrosses parcials a més de 200. Només 29 edificis van quedar intactes.
 Poc després, el desembre del 1939, el poble de Llers era adoptat per Franco, i Regiones Devastadas disposava que les ruïnes fossin conservades com a «monument nacional» i recordatori de la «barbàrie roja», alhora que començava el projecte per a la construcció d’una nova barriada, el Poble Nou. No va ser fins a l’arribada dels nous ajuntaments democràtics que es va poder iniciar la reurbanització de la zona de l’explosió per tornar-la a fer habitable.  

Aquest dijous es compleixen 85 anys de l’explosió i aprofitant aquesta efemèride el Canal 33 projectarà, a partir de dos quarts d’onze de la nit, els dos documentals realitzats per la productora garrotxina Zeba, que es troben disponibles a la web.

‘LLERS, EL POBLE QUE VA ESCLATAR EN MIL BOCINS’. Aquest primer documental compta amb la intervenció de 17 persones, de les quals 13 són veïns i veïnes del poble de Llers nascuts abans o durant el 1939. A través d’aquest testimonis s’explica com es vivia abans de la Guerra 
Civil al municipi, l’impacte que va tenir el conflicte i els dies de la retirada republicana. Tot i que es va avisar de l’explosió, el desallotjament es va fer a correcuita. «Ens vam deixar l’avi i quan el pare va tornar-hi, ja no el varen deixar entrar. Varem tenir la sort que no li va passar res», explica Conxita Sudrià. D’altres no van tenir tanta bona estrella: «Van passar hores i hores i no explotava el poble, i les nenes van començar a dir que tenien gana, i com que ja feia hores que els havien dit que havia d’explotar i res, van pensar que potser no ho farien. Van anar a casa i en aquell moment va explotar el poble. El meu avi va quedar enterrat», narra Pepita Sala.

‘LLERS, L’HERÈNCIA D’UN POBLE DESTRUÏT’. Aquest segon documental dona resposta als interrogants i aspectes que va deixar a l’aire el primer treball. Com per exemple per què no va esclatar el 7 de febrer o els problemes que hi va haver amb «la metxa d’encesa, que va quedar trepitjada en un punt», explica Oriol Abaulí a l’audiovisual. 

En aquesta ocasió hi participen 11 testimonis i 3 historiadors que narren, a partir de les seves vivències, records familiars i recerques, la història de la voladura de Llers i dels anys de la postguerra, en què les ruïnes del poble van passar a formar part del paisatge quotidià dels llersencs i llersenques com a recordatori dels danys que havia causat l’exèrcit republicà. 

Aquesta segona peça explica com va afrontar la gent aquesta nova realitat. «Alguns dels que van perdre la casa van passar a viure a casa dels que no l’havien perduda, en cases que no havien acabat de caure; d’altres, en barraques de pedra seca, i alguns van haver de marxar», explica l’historiador Antoni Egea. Els que quedaven es van adaptar a la nova realitat. «Durant anys molta gent del poble es feia un jornal traient ferralla de les runes», diu la veïna Fila Torrent.

A partir de l’any vuitanta, amb la intervenció dels governs democràtics, van començar els treballs per començar la reconstrucció del que s’havia destrossat.