El Forn de la Barceloneta és un dels negocis de la ciutat de Figueres amb més història. En aquesta entrevista parlem amb el matrimoni de la quarta generació, en Josep Juanola i la Modesta Cortada, i també amb la cinquena generació familiar del negoci, Esther Juanola. A través d’una conversa d’allò més dolça repassem el passat, el present i el futur d’aquest establiment. 

Aquest any, el Forn de la Barceloneta, un dels establiments centenaris de la comarca, farà 139 anys d’història. Com van ser els inicis?    
M. C.: 139 anys que en tinguem documentació! Segons explicava la meva sogra, és a dir, la mare d’en Josep, se’n diu Forn de la Barceloneta perquè el negoci va començar al carrer de la Barceloneta. Sabem que era exactament el 7 de febrer del 1938, en plena Guerra Civil espanyola i ho sabem perquè va caure una bomba a la casa familiar que va matar un germà de la meva sogra i dues tietes solteres. La casa va quedar enfonsada i ells, pobres, van morir allà. 
E. J.: Per això es va perdre tota la documentació dels inicis... 
M. C.: Després d’aquests fets, la sogra, que era filla de Cantallops, va acabar de passar la guerra allà. Al cap del temps, l’any 1940 van tornar a obrir  el forn sota les voltes, on hi havia el Chafoca. I, al cap dels anys, els botiguers figuerencs ens van aconsellar anar a l’Ajuntament de Figueres per demanar la documentació, va ser en Falgarona qui ens va orientar, i ens van fer un certificat assegurant que el 1885 van començar a cobrar els impostos de la botiga. Per això sabem que van començar aquell any, però l’àvia sempre ens deia que havien començat abans del 1885. 

I saben el motiu pel qual van començar a fer galetes? 
J. J.: No, la meva mare i l’àvia ho explicaven, però no ho recordem... 
M. C.: Ens van dir que a la família hi havia un cunyat que va ser qui que va engegar-ho. Ell era fuster i va començar a fer galetes. Al cap del temps el cunyat va marxar i va quedar el besavi, que va continuar amb el negoci. Aquesta és la història que nosaltres sabem.
J. J.: Abans només fèiem el borrego i se’ns coneixia com a Cal Borreguero. 
L’empresa ha aconseguit mantenir-se durant cinc generacions. Tot un orgull, no?  
J. J.: Sí, ara ja hi ha la cinquena generació perquè el nostre fill és qui fa les galetes al carrer Núria, a l’obrador.
M. C.: I l’Esther, l’altra filla, és a la botiga. Jo a estones també,  però ja estic mig jubilada. 

Quin diria que és el secret per mantenir aquesta passió familiar durant tants anys?
M. C.: Hem tingut la sort que els meus sogres van gestionar molt bé el negoci, nosaltres l’hem mantingut i i els fills han continuat. També és gràcies als treballadors i a la clientela. Ara, però, la venda és molt diferent; abans la gent anava a comprar a les botigues de la ciutat, però ara el jovent no hi va tant. 

Després de tants anys rere el taulell, com han vist evolucionar el comerç de Figueres?
M. C.: Mare de Déu si ha canviat! Heu de pensar que nosaltres, els dijous, que hi havia mercat, havíem de ser dues o tres persones despatxant. Ara, l’Ester s’ho fa sola. El negoci ha canviat tant com vulguis, nosaltres estàvem acostumats que abans venia molta gent, i aquesta gent s’ha fet gran i n’hi ha que ara ja no hi són . Hi ha qui encara té el record de les galetes i continua venint a comprar, però de jovent res de res. Si venen mitja dotzena de joves a la setmana, ja és molt. A vegades penso que tenim sort de no haver de pagar lloguer, si haguéssim de pagar, potser ja no continuaríem. Hi ha setmanes o mesos que van més bé i d’altres que no, però el comerç ha canviat al 100%. 
J. J.: Clar, els dies de mercat venia la gent dels pobles i de tot l’Empordà. Era molt diferent d’ara.      

La recepta no ens la donaran, però les galetes de la Barceloneta es diferencien d’altres pel seu procés totalment artesanal. Continua així?
M. C.: Sí, això ho hem mantingut. Tot és completament artesanal, però com tot a la vida ha evolucionat, ara tenim màquines de pastar quan antigament ho fèiem a mà. També tenim màquines que ratllen el coco, dobleguen les teules..., però encara que hi hagi les màquines, tota la resta segueix la tradició. 

Les teules són una de les galetes més antigues del negoci i un dels productes estrella. Continua així?
J. J.: Sí, i les nostres són les originals perquè a Santa Coloma també en diuen teules però no ho són ben bé, ja que són planeres...
M. C.: Bé, cadascú se les fa com vol. 
E. J.: Els carquinyolis i els borregos també tenen molta sortida.  

Hi ha algun producte que abans es consumia molt i ara ja no?
M. C.: Els anissos! Abans es posaven moltes peladilles i anissos pels batejos i ara la gent ja no sé què dona, però no se’n venen. D’anissos només en compren els francesos  i quan és el temps de fer les pomes de relleno de Vilabertran, que hi ha qui sempre ve a buscar galetes i anissos. És una cosa que ha passat a la història. Si preguntes a algun jove què són els anissos, ni ho sap! Ara, de xocolata i gominoles tot el que vulguis... 

Quantes varietats de galetes diferents hi ha, actualment?
M. C.: Ui, en números no ho sé pas! És el que diem, ens hem anat adaptant a les circumstàncies. Si tinguéssim quatre o cinc varietats, com fèiem anys enrere, ara no vendríem res, eh? 
J. J.: També vam començar a fer altres propostes com torrons, brunyols..., però això ja va venir més tard. 
E. J.: Estem al voltant de la trentena de varietats de galetes.   

«L’objectiu de futur és mantenir la qualitat i el tracte amb el client»

Un dels objectius de la darrera generació va ser créixer en punts de venda. Fins on arriben?
E. J.: Sí, es va potenciar i ara arribem a diferents pobles de la província, sobretot a les botigues. De les galetes d’aquí n’hi ha per tot i també a les cooperatives, com ara la de Garriguella, Espolla o Capmany. No exportem a l’estranger, però hi ha una botiga de Barcelona que es diu Secrets de l’Empordà que en tenen i és on més lluny arribem. 
J. J.: Havíem començat a vendre en superfícies com ara el Corte Inglés, però vam deixar-ho perquè a l’hora de cobrar tot es complicava... 
M. C.: Quan vam començar la relació comercial amb aquesta gran superfície, els  fèiem un 5% de descompte i al cap de poc ja volien un 20%, i cobràvem a noranta dies... Imagina’t!
La dona sempre hi ha jugat un paper molt important en aquest negoci, oi? 
M. C.: Sempre hem sigut les dones! Bé, de cara a la botiga, eh? Pel que fa a l’obrador  sempre hi han sigut els homes: el besavi, l’avi, el pare i ara el fill, amb un parell o tres de treballadors que fa tota la vida que hi són. Penseu que, quan ens vam casar ara fa 55 anys, un dels treballadors ja va venir al casament i ara fa poc que s’ha jubilat. Fa molts anys que som el mateix equip. En un negoci t’has de refiar del treballador i el treballador s’ha de fiar de l’amo. Per exemple, la noia que ve a les tardes ja fa més de vint anys que treballa amb nosaltres. En aquest sentit, hem tingut sort. 

Quin diríeu, però, que és el secret de les galetes més conegudes de la comarca?
M. C.: Suposo que deu ser la qualitat de la galeta i el preu, que tampoc el tenim exagerat. I també el nostre caràcter i la gent que ve a comprar i valora el producte. 
E. J.: Jo suposo que el tracte amb la gent també fa molt...

I què creuen que ho fa que el jovent no conegui les seves galetes?  
M. C.: Et dic de veritat que no sé pas com s’ha de fer o com s’ha d’estudiar per arribar al jovent. Suposo que és perquè van al supermercat i troben aquestes coses tan barates... Els nouvinguts tampoc venen a comprar i suposo que és perquè no deuen conèixer el nostre producte. 
E. J.: Pel que fa als joves, entenc que també és pel  preu. Nosaltres no podem vendre un paquet de galetes a dos euros com troben al supermercat... 

De cara al futur, quines són les línies a seguir del negoci?
E. J.: Bé, doncs continuar oferint la mateixa qualitat i el tracte amb el client.I, si es pot, la idea és obrir alguna altra botiga i intentar introduir el nostre producte a altres comerços, però sempre seguint la mateixa línia i la tradició. 

Creuen que hi haurà sisena generació?
J. J.: Ja ho veurem, no sabem si hi haurà sisena generació. No se sap mai, tampoc sabíem si els fills continuaríem. 
M. C.: Del noi sí que ho sabíem, sempre va tenir-ho molt clar. De petit no va suspendre mai, però deia que no volia estudiar i que volia venir aquí a treballar. I els dissabtes que no treballaven, anaven a l’obrador amb el seu pare i netejaven les màquines i ho preparaven tot per dilluns tornar-hi.  Sempre recordo que li deien: «no toquis les màquines, que tallen els ditets als nens» i ell, pobret, ens deia «quan sigui gran les tocaré». Per això dic que sempre va tenir-ho clar. 

Vostès en mengen moltes, de galetes?
J. J.: No. 
M. C.: Home, no diguis això! 
J. J.: Diré la pura veritat: de brunyols fa anys que no en menjo ni un... En canvi, de tortells tots els que vulguis. 
M.C.: Però per esmorzar sempre suca galetes a la llet, eh? [entre riures]
J.J.: Res de galetes Maria, però!
E.J.: Val a dir que quan arriben calentes és una temptació... però,  a casa els nens sempre em diuen «mama, no ens portes mai galetes!».